8/12/2018

Una taronja ben dolça

Foto Levante-EMV




















El València es va presentar anit davant la seua afició en la temporada del centenari i les sensacions van ser molt positives. Costa faena trobar alguna cosa negativa en un partit que, tot i ser amistós i no concitar, segurament, tota la tensió competitiva dels partits en què hi ha punts o una eliminatòria en joc, no és estrany que acabe en decepció. 

El nou i il·lusionant fitxatge, Michy Batshuayi, va veure des de tribuna com l'equip del Túria va passar per damunt d'un Bayer Leverkusen a qui van penalitzar els seus errors en treure el baló jugat des de la defensa, però no va saber posar en massa problemes ni a Jaume en la primera part, ni a Neto, en la segona. 

El València va eixir amb un equip prou semblant al de l'any passat, amb les úniques novetats de Piccini per banda dreta (molt seriós i amb alguna cavalcada espectacular) i Wass en l'extrem esquerre (el danès, que quallà un bon partit), va demostrar la seua polivalència, ocupant fins a tres posicions distintes al terreny de joc. No va ser un partit brillant des del principi, però els de Mestalla si que van acostar-se amb més perill que el rival. Kondogbia va avisar amb una rematada de cap, i la pressió intensa a la defensa visitant va començar ben prompte a donar fruits en forma de balons furtats que acabaven en ocasions clares. 

És innegable que la major part de les virtuts de què va fer gala el València la temporada passada es van veure ahir a Mestalla. Des de la mobilitat i l'estat de gràcia de Rodrigo a la fiabilitat de Parejo, passant per la intensitat defensiva i la bona ubicació de tot l'equip quan no tenia el baló, és difícil posar pegues al conjunt. El primer gol arribà després d'una recuperació de Wass en la frontal de l'àrea rival; el danès va centrar a l'altra banda perquè Garay, sorprenentment, cedira, de tacó i al primer toc, a Santi Mina, que va posar el baló al segon pal amb molta classe. 

El mateix Mina va aprofitar una falta d'enteniment entre el porter i la defensa per servir a Rodrigo per a que fera el segon gol de la nit i donara una tranquil·litat que ja proporcionava el joc de l'equip, però que va ser major quan el marcador la va reflectir. Tot anava bé, amb bones combinacions, canvis de ritme en el joc i detalls de qualitat. Tot, excepte unes molèsties que va sentir Kondogbia i que l'obligaren a demanar el canvi. Ara bé, una altra bona notícia: no trobàrem a faltar el francès tant com cabia témer. Carlos Soler ocupà el centre del camp, i Ferran Torres, la banda dreta. El de Foios va estar implicat en defensa i, sobretot a la segona part, va demostrar que té més confiança que l'any passat quan es tracta de desbordar. 

Cal destacar, també, una cosa que preocupa una mica: la situació de Simone Zaza. El jugador, sembla, no compta per a Marcelino, però és molt estimat per l'afició. Ahir no va estar massa encertat en els gairebé vint minuts que va jugar, però sí va estar motivat (ha demostrat donar el millor de sí quan està sotmès a major pressió), i una recuperació de baló típica seua -perseguint al jugador rival i furtant-li el baló amb una actitud que agrada molt a l'afició- va ser celebrada com si l'italià hagués marcat un gol. Caldrà veure com gestiona el cos tècnic l'eventual comiat de Zaza, i caldrà que ens fem a la idea de perdre a un jugador que, tot i tenir diversos defectes, compta amb un caràcter i un compromís difícils de trobar actualment. 

La qüestió és que, tot i uns moments de domini alemany a la segona part, el València no va patir, i la "segona unitat" que va anar entrant darrere el descans va saber mantenir el nivell i, fins i tot, per moments, millorar-lo. I és que el jove Kangin Lee va permetre veure a un jugador fora del que és comú. No tots els dies es veu a un xiquet de disset anys tenir intervencions com les que el coreà protagonitzà (amb fintes, retallades, combinacions, i fins i tot aconseguí marcar un gran gol de cap a una centrada molt encertada d'un Vezo que va saber transmetre més perill per banda dreta del que transmetia l'any passat. També entrà Jordi Escobar, encara més jove que Lee, que tingué algun detall de qualitat ben destacable. 

Així doncs, amb una bona col·locació, amb una seriositat defensiva que sona familiar (Diakhaby, per exemple, va donar prou confiança, també amb el baló als peus) i amb dos jugadors competents per cada posició (i, en alguns casos, més), el Trofeu Taronja de 2018 va servir per permetre a l'afició somniar amb que el que va ocórrer l'any passat no va ser un accident, i amb que, a la temporada del seu centenari, el València Club de Futbol pot fer grans coses. F.A.