Houston: tenim més d’un problema.

Foto Superdeporte

Després de quatre partits, el València només ha sumat tres punts, i gràcies. D’un meritori empat davant l’Atlètic de Madrid en el partit inaugural de la temporada, passarem a una dolorosa derrota a Cornellà front l’Espanyol i a un empat al Ciutat de València, davant un Llevant que li va posar les coses ben difícils als de Marcelino. Ahir, a Mestalla, un Betis descarat i incisiu va posar negre sobre blanc que l’equip blanc i negre no carbura, no funciona, està bloquejat.

D’ansietat, de manca de tranquil·litat, de desconfiança, inclús de mala sort podríem parlar; només que siga pels trets als pals o per la manca d’encert per a culminar algunes bones jugades. De tot això es pot parlar, sí. També podríem afegir que l’àrbitre d’ahir semblava decidit a no deixar jugar al futbol, xiulant constantment faltes al València; encara que, també, s’haurà de reconèixer que els de casa pràcticament no recuperaven un baló sense fer falta als andalusos. És a dir que podem dir moltes coses del partit d’ahir a Mestalla, però al final haurem d’acceptar que l’equip no va merèixer la victòria.

La vesprada de dissabte es presentava meteorològicament complicada, i els aficionants van aplegar-se a Mestalla proveïts de xubasquers i paraigües, perquè havia plogut a València a pots i barrals durant tot el matí. Contràriament a allò esperat, va ser xiular l’àrbitre el començament i els núvols van retirar-se, mentre que el sol va començar a castigar amb duresa a la majoria dels aficionats, tret, és clar, als de tribuna.

No va ser això el més desagradable, tanmateix. Els de Marcelino van eixir mig adormits, com cansats, inapetents, i el Betis va donar-los un repàs de més de vint minuts en els que el València no donava senyals de vida. Amb dos vells coneguts al mig del camp, com Guardado i Canales, els xicots de Quique Setien tenien la manilla i la porta del partit.

Els murmuris de la grada, van aparèixer aviat. Amb raó, perquè el respectable va captar que, efectivament, aquest equip pateix més d’un problema.

El primer, segurament el més important, és la manca d’intensitat. El segon, l’enorme dificultat per a superar línies contràries, per a trobar línies de passe. El tercer, la falta de desborde per les bandes, i el quart la dificultat per a trobar els homes de davant, ahir Rodrigo i Gameiro.

L’equip sols va jugar a ràfegues, més per orgull dels xicots que com a resultat del joc de conjunt. La lesió de Kondogbia va ser un pal a les rodes, pel rol que compleix el centre-africà, tot i que Waas va substituir-lo molt dignament.

És sorprenent amb la facilitat que els contraris pressionen l’eixida de baló al València. Ahir, amb Jaume sota els pals, costava déu i ajuda enllaçar amb el mig del camp, i la pilotada llarga del d’Almenara va ser el recurs més senzill. Això sí, les pilotes per dalt eren del Betis, els balons dividits eren del Betis i, a més, en diverses ocasions àdhuc les tretes de banda del València n’eren per al Betis. La parròquia mestallera patia de valent.

El públic, que omplia l’estadi, intentava animar l’equip, però sense èxit. Ni Parejo controlava com s’espera d’ell, ni Cheryshev desbordava per l’esquerra, ni Ferran per la dreta. A més, les seues aportacions en defensa eren francament millorables, i en especial la banda esquerra sevillana, amb un lateral incisiu i amb el japonès Inui van fer suar tinta la defensa blanc i negra. En una jugada ben trenada dels andalusos, Inui va superar Jaume i Piccini va treure un baló, pràcticament, de sota els pals.

Rodrigo –molt cansat al final, pagant els esforços amb la selecció- i Gameiro sempre rebien d’esquena i lluny de la porteria de Pau López. Algues espurnes de qualitat van aportar, no sols ells, però van ser insuficients. Dues entrades des de la banqueta van canviar l’escenari, tot i que no el marcador. Un tret magnífic de Parejo s’estavellà contra el travesser; mala sort, una vegada més.

Joaquín, que va entrar pel Betis, va ser rebut amb una ovació que va evidenciar, una vegada més, que l’afició merengue recorda amb estima el gadità. Guedes va ser rebut com un gladiador, i el xicot va donar mostres de la seua qualitat i de les seues ganes de jugar al futbol. Però no va ser prou. Tampoc la incorporació de Batshuayi va servir per a aconseguir la victòria.

Ara arriba la Juve, en mal moment, certament. Cristiano Ronaldo i companyia estaran dimecres a Mestalla, i el València ha d’aconseguir solucionar, si més no, alguns dels problemes evidenciats ahir. No sols caldrà més encert, serà imprescindible màxima intensitat durant els noranta minuts. Cal amb urgència no sols un resultat favorable dels de Marcelino per a reivindicar-se davant la seua afició, per a enviar un missatge a Europa i, especialment, per a que els jugadors creguen en ells mateixos, en la seua qualitat i en la missió que han d’acomplir aquesta temporada. Ja ho va dir Mateu Alemany: com a mínim lluitar per la quarta plaça a la Lliga, i fer un bon paper a Europa. De moment, pel que fa al primer objectiu, tres punts de dotze no són bons números. Del segon parlarem dimecres a la nit, després d’amargar-li-la, ojalà, a Cristiano Ronaldo.