9/20/2018

Massa Juve per a un València sense pólvora.

Foto Superdeporte
De vegades el futbol és imprevisible. Qualsevol equip pot fer un gran partit, qualsevol pot donar la sorpresa i, sobretot en Champions League, tots els contendents són perillosos i no es poden donar encontres per guanyats o perduts abans que l'àrbitre xiule el final. Altres vegades, però, els pronòstics es compleixen, l'esport es torna previsible i les diferències sobre el paper es traslladen a la gespa sense cap tipus de sobresalt, sense sorpreses ni emoció.

L'estrena del València a la competició més important d'Europa, per a competir en la qual va dirigir tots els seus esforços, va ser tan decebedor com l'inici de temporada que està protagonitzant. Els partits de l'any del centenari (tret de la presentació, si és que es compta eixe encontre) han estat ridículs o, com a màxim, empats aconseguits amb un patiment que la temporada passada gairebé no vam conèixer.

Anit va vindre a Mestalla un dels equips més poderosos de la competició, i els noranta minuts van deixar clar que els de Marcelino no estan per competir, ara per ara, amb els grans d'Europa. Els de Torí van donar una lliçó d'ofici, de tranquil·litat i de defensa ferma i, jugant amb deu futbolistes durant dos terços de partit (Cristiano Ronaldo, ni més ni menys, va ser expulsat) van guanyar amb solvència un partit sense despentinar-se, pràcticament.

Encoratjats per una afició que plenà l'estadi, els valencianistes van eixir amb ganes, però l'efervescència no va servir ni tan sols per avisar al porter rival que el partit havia començat. Un parell de passades errades després, la Juve avisà mitjançant Mandzukic, que va llançar alt una mitja xilena després d'un remat de Ronaldo. Poc després, Khedira va rematar amb més comoditat (tot i que amb el mateix resultat) un baló penjat pel mateix Ronaldo. El migcampista alemany, qui es va lesionar, va ser substituït poc després per Emre Can, que va fer que ningú no trobara a faltar a l'ex-madridista. Poc després, una altra ocasió va ser aturada per una gran intervenció de Neto, que va crear un suspens que hauríem volgut estalviar-nos quan no va ser capaç de retindre el baló a les seues mans. Al final, còrner.

A la mitja hora de partit arribà l'única alegria de la nit per a l'afició local. Cristiano Ronaldo, en una disputa amb Murillo, el va colpejar suaument i, com que el defensa colombià es va queixar amb una mica d'exageració, el davanter portugués li va estirar el cabell. L'àrbitre de l'àrea ho va veure i va indicar-li-ho al col·legiat, que expulsà a l'estrella de la Vecchia Signora. Massimiliano Allegri no va fer cap canvi i, tot i que va tindre uns moments de confusió, la Juve es va refer amb només un ensurt: Batshuayi, que encara que no va fer un bon partit va causar problemes a Chiellini en la primera part (la qual cosa té cert mèrit), va aconseguir furtar un baló en l'àrea i va llançar, però Szczesny aturà aprofitant el poc angle que li havia quedat al belga. Eixa va ser l'única ocasió, pràcticament, en què el València va xafar l'àrea rival.

Als pocs minuts, vora el descans, un contracolp va acabar amb una centrada als peus de Joao Cancelo, qui al principi va semblar clement amb el seu ex-equip amb una pífia que no li va impedir, no obstant això, un segon intent que acabà al travesser. Després del rebot a la fusta i de veure, una vegada més, l'escassa capacitat de la defensa valencianista per rebutjar balons, Parejo va cometre una infracció que l'àrbitre va considerar penal. Potser n'hi hauria hagut prou amb un lliure indirecte per joc perillós, però almenys per a un servidor, el penal no va ser injust. Pjanic, des dels onze metres, no va perdonar. Encara que ni l'afició ni l'equip local es van vindre avall, el colp ja estava donat.

A la segona part, un segon penal acabà amb les esperances dels pocs que encara pensàvem que podríem fer alguna cosa i retindre, almenys, un punt. Pjanic tornà a anotar, i la Juventus va donar per acabat el partit. Plantà a vuit homes en dues línies de quatre, deixà a Mandjukic sol en punta, i es limità a eixir al contracolp (o a intentar-ho, perquè preferia perdre un baló que desfer el dibuix) amb jugadors d'anada i tornada com Matuidi, Alex Sandro o Bernardeschi, un maldecap constant per als blanc i negres, especialment a la primera part. A la defensa, Bonucci i Chiellini no van fer cap concessió; la línia defensiva era tan ferma que només una inspiració que anit no va passar ni tan sols a prop de Mestalla hauria estat capaç de comprometre.

La segona part es pot resumir en transicions repetitives en la frontal de l'àrea italiana, jugades de passades curtes que acabaven amb centrades que no trobaven rematador, errades que permetien la recuperació del rival, remats fluixos o llançaments des de llarga distància. Ni regats, ni passades encertades, ni intervencions destacades. Parejo estigué lent i previsible, Rodrigo, anul·lat, Gayà inofensiu, Vezo (que ahir va jugar per un Piccini que no dóna confiança defensiva però que aporta més en atac), estèril. Batshuayi, intens en la primera part, va desaparèixer en la segona. Cherishev va entrar per un Guedes desencertadíssim, però a base d'errades pràcticament va fer bo el partit del portugués. Soler, que va ser traslladat al mig del camp (Cherishev entrà per Vezo i Wass passà al lateral dret) va llançar N vegades des de fora de l'àrea i només un cop va obligar a Szczesny a esforçar-se. Els còrners tampoc van crear massa perill. Gameiro, que entrà cap al final, va tenir una ocasió, un remat incòmode que se n'anà fora, i Mina, que acompanyà al francés, només va tocar tres balons.

La sensació d'impotència va conduir a la desídia de l'afició, que en algun moment, entre el minut 30 i el 35 de partit, va somiar amb vèncer a un dels equips més potents d'Europa. En canvi, la derrota, front a deu jugadors, es va fer encara més dura a causa del penal que errà Parejo al minut 94. La veritat és que era una situació prou difícil, perquè marcar tan tard servia de poc, però si fallava, el regust de la derrota era encara més dolent. En aturar el porter en llançament, l'àrbitre xiulà el final del partit.

Resulta trist que la il·lusió de tota la temporada passada, el jugar la màxima competició europea, es traduisca en un partit que transmet certa vergonya. Derrota clara i merescuda contra deu jugadors, millors que tots i cadascun dels nostres en tots els aspectes del joc, individuals i col·lectius, tàctics i físics, objectius i anímics. Encara és prompte, les temporades no es defineixen amb cinc partits, però ara mateix el València està prop del descens en la Lliga i greument ferit en la Champions. Com a gairebé únic consol, tanmateix, direm que el marge de millora és ample. Veurem com avança el València del centenari. F.A.