El València és tercer, després de superar al Reial Madrid en la classificació.

Foto levante-EMV

Qui ho podia somniar fa un any: el València de Marcelino García Toral és tercer en la classificació de la Lliga, quan falten set partits per a que finalitze, a tres punts del segon, l’Atleti de Madrid, un punt per davant de l’equip del senyor Florentino i setze punts per davant del Betis, que ara és cinquè en la taula. Són per a fregar-se els ulls els números del València. Una única dada: dels darrers vint-i-set punts en joc, els de Mestalla n’han aconseguit vint-i-cinc. És a dir, vuit victòries i un empat en els darrers nou partits.

En l'últim, el que es va jugar ahir contra l’Espanyol de Barcelona, també van sumar els tres punts en aconseguir la victòria gràcies a un únic gol, aconseguit per Rodrigo Moreno a passe de Gonçalo Guedes en la primera part.

Un altre Moreno, de nom Gerard, va estar a punt d’aconseguir que la història del partit hagués començat d’una altra forma. Als vint segons d'iniciar-se el joc, quan encara part del públic estava accedint a la seua localitat, aquest jugador pel qual està més que interessat el València i també personalment Marcelino va batre Neto. La jugada, però, afortunadament per als de casa, va ser anul·lada per un fora de joc que, si va existir, era per centímetres.

La primera part va ser clarament per al València, i sols el porter Pau López va evitar que els de Quique Sánchez Flores –que no estava a la banqueta per una indisposició- se’n anaren al descans amb un marcador rotund en contra. López va evitar, amb magnífiques intervencions que marcaren Guedes, Montoya i Zaza. El portuguès tornà a galopar per la seua banda, entrant també pel carril del 10, mentre que Zaza va lluitar com sempre. Millorà Montoya prestacions de partits anteriors, però el menut Piatti li va donar molta guerra i li va trobar l’esquena en més d’una ocasió.

La resta de la defensa valencianista va acomplir amb notable, particularment Gabriel Paulista, que formava parella de centrals amb Garay. També Gayà va ser efectiu en defensa, un poc menys en atac, però va quallar un bon partit. El centre del camp, amb Parejo i Kondogbia van controlar perfectament la situació, particularment el francès, que és tot un segur a l’hora de tancar i, a més a més, una alegria per als aficionats quan decideix superar línies i incorporar-se a la tasca ofensiva. Molt bé Carlos Soler pel seu costat, sempre aportant perill en atac i col·laborant en defensa amb Montoya. Els dos homes de davant del 4-4-2, Zaza i Moreno acompliren, particularment el segon, qui ja porta quinze gols en la competició de Lliga, i espera estar a Moscou al Mundial.

Tot amb tot, la segona part va tindre un altre color. L’Espanyol va fer un pas avant i el València, potser massa conformista, el va fer arrere. Els de Marcelino van començar a jugar amb foc, i els catalans van fer-se amb la pilota i amb el control del partit. Alguns jugadors van reconèixer, acabat l'encontre, i a preguntes de la premsa, que haurien d’haver mantingut millor la dinàmica de la primera part, confirmant així que a les grades del vell Mestalla la parròquia tenia raó quan va començar a patir i a desitjar que l’àrbitre xiulara el final.

En arribar eixe moment, l’afició valencianista va respirar tranquil.la. Els tres punts es quedaven a casa, s’havia superat al Madrid en la classificació, i els de Simeone estan a sols tres punts. És veritat que dissabte vinent cal visitar Ca’n Barça, però això serà dissabte. Ara per ara, la bona qüestió és que els blanc i negres estan tercers en la taula, amb la classificació per a la Lliga de Campions de la propera temporada gairebé assegurada. Qui ens ho havia de dir fa un any!