A Leganés no es va poder treure més amb menys.

Foto Levante-EMV

Quin partit més dolent el del València al camp de Butarque, a la ciutat madrilenya de Leganés. No és que els locals aportaren gran cosa a la història del futbol, però certament van posar més interès en la partida que no els de Marcelino.

Els de negre i taronja van passar-se els primers quaranta cinc minuts fent passes horitzontals per darrere de la línia de tres quarts del Lega, i cada vegada que intentaren traspassar-la, sempre obsessivament pel centre, es trobaren amb una defensa de tres centrals que tancava el pas de la pilota a pany i clau. Els madrilenys havien eixit amb una defensa de cinc, amb una altra molt pròxima de quatre, i amb un únic home davant com Amrabat, un xicot molt guerrer i sense complexos a l’hora de fer servir els braços.

Durant la primera part, els de Mestalla van ser quasi espectadors de la partida. Tot amb tot, en els primers minuts, potser l’única jugada d’interés durant la primera part, Carlos Soler va servir una pilota des del costat dret de l’àrea menuda i Zaza va enviar-la a dins la porteria. Però, el jutge de banda, erròniament, va aixecar la bandera assenyalant fora de joc de l’italià. No ho era, com va demostrar-se a la televisió. Doncs bé, això va ser tot el que el València va oferir de positiu en la primera part. Això i un parell de parades de Jaume, ahir titular en detriment de Neto, i algunes bones accions de Kondogbia.

La segona part va ser distinta. No és que el València enlluernara a ningú, però sí va fer la impressió de que estava interessat en fer alguna cosa més que veure passar els minuts. Marcelino va avançar una mica les línies i els seus xicots van començar a intentar oferir una mica d’espectacle com no ho havien fet en la primera part.

De tota manera, els homes d’atac lluïen ben poca cosa, particularment Zaza i Guedes, tots dos particularment espessos. Rodrigo, que ha guanyat tones d’autoestima, sí començà a donar senyals de vida; i Carlos Soler, un home de gran regularitat, va intentar entrar pel seu costat i desbordar la defensa del Lega.

Va ser llavors quan els de Mestalla començaren a pressionar l’eixida de baló dels de Garitano, i fruït d’això va ser que entre Kondogbia i Parejo van fer malbé l’eixida controlada que volia un jugador del Leganés. Li van furtar la pilota al cantó dret de l’àrea local, Parejo la va servir a Rodrigo y aquest basculà un parell de passes cap a la frontal i va disparar fort, sec i ajustat al pal esquerre de Cuéllar. El baló s’allotjà dins la porteria i l’àrbitre xiulà gol tot assenyalant el centre del camp. Amb l’excepció del gol anul.lat en el primer temps, era la primera vegada que el València disparava a porta: era el minut 62 i quedava mitja hora de joc encara.

No va millorar gaire la situació, tret del marcador favorable. El València va fer els tres canvis: Ferran per Soler, Vietto per Zaza i Pereira per Guedes. Res en total.

Si l’italià havia estat mancat de solvència a l’hora de generar perill sobre Cuéllar, l’aportació de Vietto va ser depriment. Com s’ha diluït aquest xicot. Vint minuts de res de res. Tampoc Pereira va oferir gran cosa en els minuts que va estar sobre el camp, en el seu retorn després una llarga lesió. Una miqueta millor Ferran, però amb ell el València no va incrementar la seua aportació per la banda dreta.

Va estar a punt d’empatar el Leganés en els minuts finals del partit, en una jugada d’aquelles en les que la defensa valencianista juga amb foc, però la manca d’encert dels davanter locals i –també s’ha de dir- que els defensors blanc i negres van taponar amb èxit dos remats consecutius, no va moure el marcador.

En conclusió: tres punts a la butxaca i cap a casa. Certament: no es va poder treure més amb menys.