Una victòria clara i convincent sobre l'Alavés.

Foto Superdeporte

Veníem advertint des de fa unes quantes setmanes que el València estava recuperant sensacions pròpies dels millors partits de la primera part de la temporada, i ahir a Mestalla vam poder veure uns dels minuts més satisfactoris de l'equip en tot el curs. Durant quasi mitja hora, els xicots de Marcelino van donar una lliçó de futbol a un Alavés que no fa massa temps va ser capaç de posar-los en un compromís. 

Un bon nombre de valencianistes va interrompre les celebracions pròpies d'aquestes dates per anar a veure un partit que, sobre el paper, no tenia cap interès especial. El gest va ser recompensat per un conjunt que, ahir sí, va donar (en quasi tot moment i tret de comptades excepcions) la millor versió de sí mateix, tant individualment com en grup. 

És cert que l'Alavés va ser el primer a avisar, amb un remat de Sobrino (que ja ens amargà l'anada del partit de Copa) que aturà Neto. Tanmateix, l'ocasió va servir com a engegador de la maquinària local. Pocs minuts després, una jugada excepcional en la qual el baló recorregué pràcticament tot el camp, de peu de valencianista a peu de valencianista, sempre a dos tocs, i tot acabà amb una combinació en la frontal de l'àrea entre Zaza (excel·lent com feia temps que no el vèiem) i Rodrigo (a qui ja cal començar a mirar amb un respecte que fa uns mesos ni tan sols imaginava); el davanter hispà-brasiler va rematar amb un toc subtil per batre al porter, i els dos davanters es van enrecordar de Coquelin, lesionat de gravetat només unes hores enrere. 

El porter, Pacheco, va ser el millor jugador de l'Alavés en la primera part, i amb diferència. I és que, després del gol, el València va ser un vendaval. Tardava segons en recuperar el baló, cada jugador semblava molt millor que el rival a què s'enfrontava, cada possessió, gairebé, acabava en xut... A més a més, les formes d'atacar eren variades. En un moment es trenava una jugada llarga, amb passades parsimonioses entre els centrals i els migcampistes esperant un buit en la pressió alavesa, i a l'altre es buscava en llarg a Rodrigo, o es centrava per trobar a Zaza, o se li donava el baló a Guedes. 

En una jugada a baló parat, Zaza marcà amb un remat subtil en posició dubtosa. El gol arribà en eixa jugada, però és que el mateix italià va poder marcar, primer amb un remat fluix que colpejà en un rival, i després amb una demostració de qualitat dins l'àrea, amb un bon control, un bon conat de remat amb cama esquerra i un xut amb la dreta que va poder ser un gol per al record. També Parejo va poder celebrar la convocatòria amb la selecció amb un gol, però el seu xut, llunyà, va ser rebutjat pel porter. I també Guedes, amb un xut, va permetre que Carlos Soler estigués a punt de marcar, però l'àrbitre no va xiular un més que possible penal sobre el jugador valencià, que ahir va jugar, com quasi tots, al seu millor nivell. 

Tot això passà a la primera part. El València pogué anar-se'n als vestuaris amb molts més gols d'avantatge que els dos amb què acabà el primer període, però no va ser així. I el que cal destacar és que la superioritat del València no es va deure a errors puntuals de l'Alavés, o a que els bascos feren una primera part dolenta: la superioritat local va ser mèrit de l'equip de Marcelino, no de la ineptitud del rival. 

A la segona part tot feia indicar que els gols que no havien arribat en la primera per fi apareixerien. Ara bé, arribà l'emoció (en un sentit negatiu) perquè Gayà va mesurar mal un salt que intentava tallar un contracolp, i Sobrino tornà a marcar a Mestalla. L'Alavés, amb un parell de xuts de Pedraza, va tindre uns moments en què va creure que podria amargar les falles al València, però poc després del gol, Guedes va obrir per Carlos Soler en una jugada en què els blanc i blaus estaven descol·locats, i la seua passada de la mort cap als davanters (més forta que precisa) va ser empentada a gol per error per Laguardia. 

La segona part, en qualsevol cas, va estar més igualada que la primera. Es van succeir les ocasions del València, ara de Zaza, ara de Soler (la seua va ser particularment perillosa, en una jugada destacable), i Ibai va estar a punt de marcar des de ben lluny gràcies a una passada errònia de Neto. Montoya va fer un bon xut des de fora de l'àrea, però Pacheco va tornar a impedir-ho. 

Abandonaren el camp els dos convocats amb La Roja, ovacionats com quasi mai ho han estat a Mestalla, i el partit va acabar mansament, amb un Alavés que no va aconseguir rebel·lar-se front al domini dels valencianistes. Queden nou partits, el València té una renda d'un mínim d'onze punts (segons com queden els perseguidors, que encara no han jugat) i fins i tot ha passat la nit en el tercer lloc de la classificació. El millor, però, van ser les sensacions, el joc de l'equip per moments: i si es pogués jugar sempre així? I si encara no haguèrem vist al millor València? F.A.