Després de vèncer a Sevilla, la Champions a tocar de dits.

Foto superdeporte

El València de Marcelino donà al Sánchez Pizjuán un colp d'autoritat com cap altre aquesta temporada per tal d'estar en Champions League a setembre. Un partit difícil es va resoldre amb dues jugades aïllades en què Kondogbia va trobar a Rodrigo i aquest, en el que possiblement siga el seu millor partit amb la samarreta valencianista (tenint en compte, sobretot, l'escenari i el moment del curs), va definir magistralment. 

El primer gol va arribar cap a la meitat del primer període, quan hi havia hagut uns quants minuts de tanteig entre els dos equips però no massa ocasions ressenyables. Un baló llarg i creuat de Kondogbia va ser molt ben controlat per Rodrigo, qui s'aprofità de l'error de càlcul d'Escudero (igual com s'aprofità de l'error de Jordi Amat diumenge passat) i va definir, amb més sang freda que col·locació, davant d'un Sergio Rico que no cobria tota la part de porteria que, pensem, hauria pogut.  

A partir d'eixe moment, i de forma contrària a com ocorregué contra el Betis i en altres partits, el Sevilla va viure els seus millors moments. Comandats per un Franco Vázquez que juga amb tanta tranquil·litat com incisivitat, va causar problemes a una defensa en la qual Murillo no va estar tan encertat, almenys en la primera part, com un important Ezequiel Garay, que tornava a l'onze titular després d'una lesió i va complir amb escreix. 

Neto va ser providencial en eixa fase del partit aturant una rematada al primer pal donant mostra dels reflexos que el caracteritzen. Una mà dura del porter va rebutjar eixe remat, així com el travesser va escopir un baló de Muriel en l'única jugada destacable del davanter colombià, que no va tindre el seu dia. L'inici de la segona part va ser una mica igual. El Sevilla enllaçava diverses tentatives d'entrada a l'àrea valencianista sense massa èxit, i el València es defensava amb ofici. 

Gabriel Paulista va tindre problemes en eixa primera fase de la segona meitat, però cal tenir en compte que la posició que ocupava (el lateral dret) no era l'habitual. Nolito i Vázquez li van buscar les cosquerelles, i els centrals i el porter van haver d'intervindre amb major o menor urgència. El defensa brasiler, però, acabà afiançant-se, i ja cap al final va ser capaç de recuperar balons, tallar entrades pel seu flanc i sufocar qualsevol intent de reacció dels sevillistes. Ara bé, eixe canvi en el paper de Paulista no va ser aïllat: tot l'equip va començar a estar més tranquil, alhora que el Sevilla estava més desanimat. I el canvi va tindre com a detonant clar el segon gol de Rodrigo.

El davanter hispano-brasiler va intervindre amb encert en pràcticament totes les ocasions en que tocà l'esfèric, combinà amb Guedes amb perill i sempre va estar a punt per al contracolp. Va poder marcar amb un llançament des de fora de l'àrea a passada de Kondogbia, però Sergio Rico s'estirà per impedir-ho, i després aquest també aturà, en dos temps, un xut ras. El que no va poder aturar va ser el segon mà a mà front a Rodrigo. El mateix Kondogbia, que estigué magistral fins que es retirà lesionat, va protagonitzar una eixida des de camp propi deixant enrere a Correa, Vázquez i Banega amb molta potència, i quan se li acabava el combustible, va ser capaç de posar un baló entre els dos centrals per a la carrera del ja màxim golejador en Lliga del València, que aquesta vegada sí, rematà amb molta col·locació. 

En aquest moment, pensem, cal comentar una jugada de Zaza, qui, perseguint Vázquez, va ajupir el cap forçadament i intencionada per acostar-la al braç de l'argentí i fingir una agressió. Explicada, l'escena dóna prou vergonya, però veure les imatges és per multar a l'italià (que, a més a més, no va fer un bon partit). 

Com hem dit, a partir del segon gol el Sevilla va empitjorar prou. Va continuar atacant per una mena d'inèrcia, mogut per la importància dels punts en joc, però el resultat no va perillar en pràcticament cap moment, tot i l'entrada de Ben Yedder, Sandro i Correa. El València es defensà amb convicció liderat per Garay, gestionà bé les possessions (sobretot amb un Parejo que, tot i estar lluny dels seus millors dies, és un actiu essencial -sobretot si Kondogbia està així de bé-) i el partit acabà com als aficionats ens agrada que acaben: sense patiment. 

El quadre de Marcelino es posa a onze punts del Sevilla, perseguidor immediat, a falta de deu jornades per acabar la temporada. Arriba a aquest quart final amb sensacions que recorden a l'inici, sense compromisos entre setmana i sense haver d'enfrontar-se a Reial Madrid, Atlètic de Madrid ni, òbviament, Sevilla. Tenim motius, per tant, per somniar acabar el curs com el partit d'ahir al Pizjuán: amb tranquil·litat i sense patir. F.A.