Un punt que sap a poc a Bilbao.

Foto superdeporte

El futbol que practiquen els principals equips bascos de primera divisió és prou il·lustratiu del model que segueixen. Diumenge passat vam veure una mostra del futbol reposat, de toc, de la Reial, i només tres dies després, vam poder comparar-ho amb el joc de garra, a impulsos, intermitent però també perillós, de l'Athletic de Bilbao.

El València duia una sèrie de partits obtenint millor resultat que joc, i ahir dimecres es podria dir que va passar a l'inrevés. Si bé no es pot dir que fera un partit excel·lent, sí va mostrar una intensitat i un encert que feia unes jornades que trobàvem a faltar.

Marcelino va deixar a la banqueta a Guedes i Soler, que no van eixir massa ben parats del partit contra els donostiarres, i donà la titularitat a Ferran Torres i a Coquelin per l'extrem esquerre. Els dos van estar molt bé. El francés, amb la seua intensitat, amb el seu desgast, amb una capacitat per combinar, per aguantar el baló, per furtar-lo i per conduir-lo. El de Foios, amb una assistència de gol, amb tocs que permeten intuir la classe que ja ha demostrat en categories inferiors i amb una sensació de perill considerable per la seua banda. A la defensa, la novetat va ser Vezo en comptes de Montoya, però el portugués, la veritat, va fer el seu pitjor partit de la temporada.

Per la seua banda, Parejo va estar intermitent (fa dies que no té la continuïtat desitjable a l'hora de guiar el joc de l'equip, en fer que tots els balons passen per ell), i Kondogbia, tot i marcar un gran gol que ja pot començar a patentar en el València, no va estar suficientment inspirat (tot i fer un molt bon partit) per dominar clarament el mig del camp rival.

El problema són els errors defensius. El València defensa bé, està ben organitzat i ben situat i no és senzill crear-li ocasions de perill, però moltes vegades són els mateixos defenses els qui permeten les ocasions més clares dels rivals. Pensem en el segon gol del Barça en Copa, amb el regal de Paulista; o en l'empenta d'aquest a Gayà contra el Llevant que l'àrbitre xiulà com a falta d'un jugador granota; o en el regal de Murillo contra la Reial Societat. Ahir, el mateix Murillo va cometre un penal molt innecessari sobre Susaeta quan intentava impedir que l'extrem basc arribara a un baló que semblava tenir un perill real, però assumible.

El que va ocórrer va ser que Neto, que ja ha fet unes quantes parades decisives en el que duguem de Lliga, va endevinar a quin costat anava a llançar Aduriz. Un dia podríem comptar els punts que Neto ha salvat amb intervencions determinants en partits que el València ha empatat o guanyat per un gol de diferència.

El penal arribà cap al final de la primera part, per la qual cosa l'aturada va permetre que el València anara als vestidors per davant en el marcador. I és que Kondogbia, en una de les poques accions de perill de la primera part (prou avorrida), havia aconseguit recuperar un baló en la frontal de l'àrea rival i, després de tocar Vietto (titular ahir i menys desaparegut que de costum, però de nou insuficient), Ferran Torres, quan la defensa esperava una centrada a l'àrea, tornà el baló al francés, que amb un tir ajustat, va batre Kepa.

La segona part va ser prou més divertida, però també ens va fer patir una mica més. Al poc de començar, un rebuig que no semblava anar enlloc va ser engaltat per De Marcos, que quasi amb la canyella va aconseguir posar el baló en el pal que Neto tenia a la seua esquerra. Després del gol, el València va respondre amb un bon xut de Zaza (més participatiu que Vietto, però superat per un gran Íñigo Martínez), els locals van tindre uns minuts en què es van aprofitar de cert nerviosisme en la defensa valencianista. Aduriz va estar prop de marcar en una jugada en què la falta de contundència de la defensa en treure el baló i la sort del davanter en el rebuig li van permetre una posició perillosa per al llançament, que pegà a l'exterior de la xarxa.

L'entrada de Rodrigo, Soler i Guedes va tindre molt menys efecte del que sobre el paper podia aventurar-se, i el partit encarà la recta final amb errors inesperats dels dos equips que no van ser aprofitats pel respectiu rival. El marcador no es va moure, però encara vam tindre temps de veure pèrdues de baló injustificables que van fer que el partit acabara amb un córner en què fins i tot Kepa va pujar a rematar. El record del remat de Roberto a La Rosulada ens va provocar un calfred.

Al cap i a la fi, empat a San Mamés, just en la nostra opinió tenint en compte el que vam veure, que fa que el Sevilla ens retalle dos punts. No es pot estar massa content amb eixe balanç, però almenys vam veure més intensitat que altres dies i, des d'ahir, podem començar a imaginar les alegries que Ferran Torres ens pot donar, si en un primer partit va ser capaç de tot això. F.A.