Victòria agredolça davant el Llevant, amb patiment i polèmica.

Foto Superdeporte

El València va trencar, per fi, la dinàmica de derrotes consecutives que durava ja massa setmanes a costa del Llevant i gràcies a dos errors arbitrals (un més decisiu que l'altre) que van ser determinants del marcador final. El València, tot i no fer un gran partit, va ser lleugerament millor que el Llevant, però de no haver estat per l'anul·lació del que hauria sigut el segon gol dels granotes, el resultat (i la marxa del partit) hauria estat molt distinta. 

Va eixir Marcelino amb un onze amb Guedes i Soler per les bandes, Vietto i Mina a la davantera i Vezo acompanyant a Gabriel Paulista. El Llevant, des del minut 1, va posar les cartes damunt de la taula: anava a defensar de forma molt organitzada, anava a aprofitar les bandes (sobretot la dreta, on les ajudes de Guedes en defensa no eren tan solidàries com caldria) i les jugades a baló parat i, per damunt de tot, anava a arrapar segons al cronòmetre des del principi. 

El València començà espès, com sempre, però va començar a destacar Santi Mina, més participatiu que de costum i més exitós en la lluita pels balons llargs i les combinacions en curt que habitualment. En un còrner llançat per Parejo, el mateix gallec va rematar avançant-se a la defensa blaugrana i ajustant el baló al pal. L'alegria, però, durà ben poc: al minut següent, un altre còrner va ser rematat per Postigo amb més tranquil·litat de la que hauria estat desitjable per al València, i el seu remat suau va entrar, plàcidament, a la porteria d'un Neto que l'únic que va fer va ser girar el cap per no perdre's l'entrada del baló. 

La resta del primer temps va ser prou avorrida, molt incòmoda per al València per la intensitat defensiva del rival, que no deixava pensar els jugadors i feia que Parejo no intervinguera amb la solvència que calia (sí tocava el baló, però sempre tenia molts rivals al voltant, i tampoc tenia massa companys lliures de marca per jugar la pilota). Guedes va tindre una primera part prou dolenta, durant la qual encarava quan no devia, fallava passades senzilles, decidia mal... Són errors que quasi tots van cometre anit, però en el portugués tenen més efecte. Només al final de la primera part, una bona combinació amb Gayà va acabar amb un remat de Mina al travesser. Estigué a prop el segon gol. 

A més, cal insistir en com d'irritant per al València i la seua parròquia va ser que cada falta i cada treta de banda o de porteria implicara un temps a totes llums (excepte a les del àrbitre) excessiu per posar el baló en joc. Ja sabem, tots els equips ho fan, però la manera en que ho va fer el Llevant va ser molt reiterada, i la permissivitat de l'àrbitre, un poc indignant. 

A la segona part el partit va seguir igual. El València, espès, i el Llevant, tranquil, fent el seu partit. No tenia massa pressa per intentar res, però no renunciava a aprofitar les pèrdues de baló que les imprecisions i els errors en el balanç defensiu dels locals els permetien. Tingueren, fins i tot, un xut des de dins l'àrea rebutjat per un jugador del València a còrner, i els primers xiulits van aparèixer a Mestalla. 

Va ser en eixa fase quan arribà la jugada decisiva: a l'eixida d'un còrner, Coke marcà de cap; Gayà estava a terra, i l'àrbitre interpretà que havia estat empentat pel jugador llevantinista, i xiulà falta. A la jugada següent, una gran jugada de Carlos Soler (diríem que de les poques encertades) va acabar amb un xut del Valencià, rebutjat per Oier; el baló arribà a Santi Mina, primer, i Vietto, després, qui va aconseguir, per fi, marcar. Als pocs minuts, els aficionats que duien ràdio ja van anar informant que el gol del Llevant estava mal anul·lat, i en veure la repetició, ja a casa, vam veure la magnitud de l'error: va ser Gabriel Paulista (que duu ja unes quantes pífies en els últims partits) qui va empentar Gayà. 

Els aficionats del València estàvem prou calents amb l'àrbitre per les xicotetes decisions que trobàvem errònies (no penalitzar les pèrdues de temps, xiular faltes en contra del València i no a l'inrevés, etc.), però eixes queixes queden en no res, després del que es va veure. És molt comprensible que els llevantinistes estiguen indignats, perquè la cosa és forta. És difícil de rebatre que eixe segon gol hauria permés al Llevant tancar-se darrere (encara més), perdre temps a cada ocasió (encara més) i desesperar al València (encara més). 

En canvi, el gol de Vietto canvià el partit. El Llevant hagué d'estirar-se, d'anar a buscar el gol de l'empat, i això va permetre els primers contracolps del València. Guedes, de sobte, va començar a triar bé què fer en cada moment (va donar dues o tres assistències de gol magistrals que no van ser aprofitades), va començar a tindre èxit en les conduccions de baló i va erigir-se, com ja és costum, en blanc dels rivals, que van fer-li unes quantes entrades sancionades amb targeta.

Kondogbia va recuperar un baló en camp rival i a punt estigué de marcar. Mina (que, possiblement, va ser el millor del València) estigué a punt de marcar en dues ocasions, però xutà al pal en una i colpejà al porter en l'altra. Entrà Coquelin per Kondogbia i li va donar més senzillesa i rapidesa al joc, i Zaza va substituir un Vietto que, tot i el gol, no va aconseguir aplaudiments unànimes: s'espera prou més d'ell. Va ser l'italià qui va protagonitzar l'altra jugada polèmica (bo, se li pot dir l'altre error): en un baló disputat en l'àrea, xocà amb Rober Pier, i l'àrbitre xiulà un penal que a Mestalla semblà rigorós i a la televisió, difícil d'explicar. No va ser tan decisiu com el primer error, però va permetre al València respirar els minuts finals. 

Així com el dia del Vila-real (i en alguna altra ocasió) els àrbitres van perjudicar al València, ahir li van ajudar de forma determinant. La pròxima vegada que s'enganyen en contra dels de Mestalla, molts haurem de callar.  

Victòria, doncs, deslluïda d'un València que no va mostrar la seua millor cara. Sí va merèixer, pensem, més que el rival, però aquest està a dos punts del descens, per la qual cosa, pressumir d'eixe fet es prou trist. Esperem que, ara que hi ha una setmana fins el següent partit, els jugadors tornen amb forces renovades i que la victòria done confiança a l'equip, perquè amb la marxa que porten els perseguidors (Vila-real, Sevilla o Eibar, fins i tot), mantenir el lloc que dóna dret a jugar la Champions League va a ser una tasca molt dura. F.A.