2/18/2018

A Màlaga, no ens enganyem: el millor va ser el resultat.

Foto Levante-EMV
Marcelino, que sap del que parla, va declarar en finalitzar el partit a Màlaga que aquell –analista, aficionat o simple opinador- que li pose alguna objecció a l’actual València és que no té els peus a terra. Tindrà raó l’entrenador, però de la mateixa manera que als inicis de temporada era impensable imaginar que a mitjans de febrer els de Mestalla estigueren tercers a la classificació i hagueren caigut a semifinals de la Copa a peus del Barça, també és cert que alguns dels darrers partits han sigut decebedors, particularment per dues raons: una, la poca efectivitat atacant (una dada significativa: Zaza no n’ha vist porta des de novembre); l’altra, no n’hi ha forma de deixar la porteria pròpia a zero, i és que qualsevol baló sobre l’àrea valencianista troba un rematador atacant.

És a dir, que sense discutir-li a Marcelino la seua afirmació d’ahir, estem segurs que ell millor que ningú estarà d’acord en que defensant com està defensant el València és molt difícil guanyar partits. El d’anit a La Rosaleda va ser una mostra d’allò que diguem.

Els andalusos rebien al València amb l’aigua al coll: cuers en la classificació, vuit partits sense conèixer la victòria i els tres darrers sense marcar un gol. El nerviosisme i l’angoixa del descens planejava pel terreny de joc i també en les grades plenes d’aficionats desitjosos d’assistir a una prova de que la salvació és possible. Els blanc i blaus van eixir espitosos, però el València va donar la sensació de ser un equip superior durant els primers deu o quinze minuts. Després d’això, els de casa es feren amb el control del partit.

El com ho aconseguiren va resultar una pel.lícula ja vista: explotar les pilotades llargues sobre els seus homes de punta, i buscar les jugades a pilota parada, ja foren córners o faltes laterals. Quantes vegades hem vist patir al València per cada baló sobre l’àrea? Qualsevol atacant remata davant un salt insuficient dels que defensen: ahir, al gol del Màlaga, a Mina li van faltar uns centímetres per tocar la pilota, i Vezo va perdre incomprensiblement la marca d’Ideye qui va rematar amb el peu a la frontal de l’àrea menuda.

En les nostres cròniques venim repetint algunes idees que molts aficionats comparteixen: la defensa, tot i que ahir la presència de Murillo es va notar per a bé, és massa permissiva, massa vulnerable i, damunt d’això, comet massa faltes en les vores de l’àrea. Ahir va passar com en la jornada anterior amb el Llevant: un rebuig tímid i mal calculat va als peus d’un jugador contrari que et fa gol.

Qualsevol equip te la tira llarga, com vam veure a Eibar, per citar un cas, sabedors que la defensa del València perd molts balons per dalt i que, a més a més, l’amic Neto s’ho pensa tres o quatre vegades abans d’eixir de sota del travesser.

Dies arrere escrivíem que si no tires a porta és impossible guanyar partits. Ara insistim en una altra idea: si defenses sense energia i potència, si perds les marques davant qualsevol pilota ploguda sobre l’àrea, si el porter no fa valdre la seua extraordinària estatura, els contraris ho saben i et matxaquen. És cridanera la claredat amb la que els contraris intenten cobrar faltes en la perifèria de l’àrea, ja siguen córners, ja siguen lliures directes.

Malgrat tot, ahir el partit va acabar amb victòria, i això que vam fregar la tragèdia al minut noranta quatre: el porter del Màlaga, que jugava amb un home menys per expulsió d’Ignasi Miquel, incorporat a l’atac en la darrera jugada del partit, va rematar de cap lliure de marca i la pilota va anar-se’n fragant el pal esquerre de Neto. Jugant amb un home més, com és possible que Roberto rematés debades en la jugada final del partit? Qui mana en eixa defensa? Com és que el porter no controla eixos errors de concepte?

No podem dir que trobàrem a faltar a Kondogbia, atés que Coquelin va fer un gran partit, fins al punt de ser el millor home dels de Mestalla. Va lligar molt bé amb Parejo i connectà també amb Guedes, sens dubte el més desequilibrant dels de Marcelino. Així com ahir Soler va estar massa accelerat i poc efectiu, Guedes, amb una presència un xic intermitent, va ser l’home amb més capacitat de desembussar el partit. Guedes, del que diguem que tendeix a abusar de la conducció de la pilota, és l’únic que supera les línies contràries amb decisió. Tot el contrari de Vietto, que continua sense tindre una actuació meritòria.

Amb la intensitat de sempre, tampoc Mina va gaudir ahir de la seua nit. Per això la substitució dels dos homes de punta per Zaza i Rodrigo va ser determinant. Ells i Ferran, que va entrar per Soler, li pegaren la volta al partit en cinc minuts. No calia més que veure les cares dels jugadors del Màlaga després del segon gol, en transformar magníficament un penalty Parejo: incredulitat, esgotament, fatiga mental, tot això reflectien.

En canvi, els bots d’alegria de Marcelino eren comprensibles. Ara, a un partit a la setmana, mentre els principals competidors han de fer front a la Champions o a la UUFA League, anem a viure els moments decisius de la temporada, la que marcarà el resultat final de la competició. Són moltes les coses que han d’ajustar-se a Paterna, però probablement les més importants siguen dos: defensar millor les pilotes aèries i no concedir tantes faltes a la vora de l’àrea. Si això millorara substancialment, el València estarà en Europa la pròxima temporada. Que així siga.