No va poder ser: adéu a la Copa

Foto Superdeporte

No va poder ser. El València ho va intentar, però els pronòstics es van complir anit a Mestalla. El resultat de l'anada ens va permetre passar la setmana somniant amb capgirar l'eliminatòria i superar el Barça (que no és poca cosa, la veritat, després de noranta minuts al Nou Camp), però la "ReAMUNTada" que es conjurava a Mestalla no es va produir. Ara bé, el València va fer un partit molt digne davant d'un dels equips més en forma del món, i fins i tot va poder gaudir (per així dir-ho) de veure els jugadors de tot un Barça perdre temps a cada jugada. És cert que és un plaer efímer com pocs, però pitjor és no res.

Marcelino va plantejar una formació novedosa, una mena de 4-3-3 amb Coquelin (prou bon partit el seu, sobretot en la pressió i en l'eixida del baló), Parejo (gran paper) i Kondogbia (molt bé en la primera part, una mica desdibuixat en la segona) al centre del camp. Davant, Rodrigo d'enllaç entre el mig del camp i Vietto i Zaza; l'italià va estar millor que els últims dies i va crear problemes amb freqüència a la defensa rival, mentre que l'argentí va aportar ben poc i va perdre massa balons.

L'inici del partit va ser del Barça, que va dominar el joc amb molta paciència. No tingué pressa per llançar a porteria, es limità a tancar al València en la seua àrea i la rodalia, i esperar. Eixe domini, tanmateix, fou bastant estèril, ja que en la primera part els blaugranes no tingueren massa ocasions. Rodrigo, en canvi, va rematar al travesser una gran centrada de Gayà, en la jugada de més perill de tot el primer període.

Tot i el canvi en la disposició dels jugadors, tot i jugar sense extrems, el València estava ben plantat al camp. No dominava la possessió, és clar, però jugava amb sentit, ocupà el camp rival amb assiduïtat i no va permetre al Barça relaxar-se en cap moment, almenys en la primera part.

És evident, tanmateix, que el Barça té millors jugadors que el València. Messi, que jugà caminant la major part del xoc, deixava clar en cada jugada com de per damunt de la resta està; a Busquets i a Iniesta era quasi impossible furtar-los el baló; Suárez intimidà a tots; Rakitic sempre estava on calia, i no va cometre cap error, pràcticament; Umtiti és un dels millors centrals que s'han vist últimament... Davant de jugadors així, que saben jugar i saben a què juguen, és molt difícil guanyar. El València ho va intentar, i fins el minut quatre de la segona part, vam pensar que podíem donar la sorpresa.

Coutinho havia entrat al descans per un André Gomes irreconeixible (respecte de la seua etapa al València, és clar), el pitjor del seu equip amb diferència, i una bona jugada de Suárez per banda esquerra va ser rematada pel nou jugador brasiler del Barça, de forma poc ortodoxa però efectiva. El València, en eixe moment, necessitava tres gols per superar l'eliminatòria, per la qual cosa el somni de la final quedà per a uns pocs optimistes.

Marcelino va fer entrar a Soler i Guedes per Rodrigo i Coquelin (ens sembla incomprensible que mantinguera a Vietto i no a Rodrigo, la veritat, però no sabem si és que aquest estava cansat), i l'aportació dels dos va ser valuosa. El primer va furtar balons i va combinar bé amb el mig del camp, Guedes va protagonitzar un parell de carreres importants i entre els dos van fabricar la millor ocasió del València. Guedes centrà, Soler la posà en l'àrea menuda i Gayà rematà a boca de canó. Cilessen va fer la que serà, segurament, la millor parada de la seua vida, i els seguidors del València vam comprendre que el nostre equip no marcaria cap gol en el partit. Si no havia entrat eixe baló, ja quasi no mereixia la pena ni intentar-ho.

Garay es va retirar lesionat en una jugada del Barça iniciada gràcies a un error de Gabriel Paulista, i va ser un altre error del central brasiler el que va permetre el gol de la sentència, passat el minut 80. El defensor li donà la pilota a Suárez, que superà l'entrada de Montoya i jugà per a Rakitic, que entrà en l'àrea lliure de marca i marcà de xut col·locat. Fins eixe moment, el Barça ens havia donat eixe "plaer" de què parlàvem de perdre temps per no deixar jugar al València, però des del segon gol, tot això va deixar de tenir sentit.

Nova derrota del València, sí. L'equip, a més, diu adéu a l'única competició, a més de la Lliga, en què estava viu. Toca centrar-se en la Lliga, i ara, després del via crucis dels últims enfrontaments, tornar a la senda de la victòria davant d'equips no tan forts com Barça, Atlètic i Reial Madrid. Hi ha molts motius pels quals els valencianistes podem estar preocupats, però sincerament, haver vist la primera part (un gran partit de futbol, a totes llums) i haver tingut vora cinquanta minuts en què el València tractà de tu a tu al Barça en la competició del KO, són experiències que justifiquen el ser seguidor d'un equip com el nostre. F.A.