Si no remates a porta, no pots guanyar

Foto Levante-EMV

El València no va merèixer perdre el partit de diumenge a la nit contra l'Atlètic de Madrid, però ho va fer. No es pot dir el mateix de partits com el de Las Palmas o el del Camp Nou de fa tres dies. Ara bé, tampoc va merèixer guanyar als del Cholo i, és cert que, si un dels dos equips havia d'endur-se els tres punts, eixe va ser el conjunt matalafer. 

L'aliniació del València era raonable, amb Garay i Paulista altre cop junts, amb Vezo per Montoya (imaginem que amb la intenció d'aturar les internades de Carrasco) i amb Gayà i Lato per banda esquerra -novetat: era Gayà qui estava més endarrerit dels dos-. A la dreta, la presència d'un acceptable i compromés però inofensiu Maksimovic va fer que enyoràrem Guedes. Pel que fa a la resta, Parejo i Kondogbia al centre, Mina i Zaza davant; els primers estigueren prou més encertats que els segons. 

El partit va ser molt renyit, molt competit i amb molts detalls tàctics, i es va veure condicionat per la gran serietat defensiva d'ambdós conjunts, sobretot el local. Va haver-hi molt de joc en els voltants de les àrees, eixides correctes i combinacions encertades, però les ocasions de gol van ser escassíssimes. A la primera part, només una rematada de Diego Costa a l'eixida d'un còrner va poder moure el marcador, però una gran intervenció de Neto ho va impedir.

El València, per moments, va semblar dominar el xoc, no tant per mantenir una possessió majoritària (que ho aconseguí) sinó perquè pareixia més còmode a la gespa, tenia un joc més pausat i durant algunes fases va fer que els locals perseguiren el baló i no aconseguiren acostar-se amb perill a la zona de Neto. Parejo i, especialment, Kondogbia, van tenir uns minuts excel·lents. Ara bé, el València va pecar d'excés de tranquil·litat. Va semblar que s'aconformava amb tindre el control del joc, i es va oblidar de la verticalitat, d'angoixar el rival, de crear-li problemes. Semblava confiat, el València, en què el domini tindria com a conseqüència natural les ocasions, però no va ser així. Només una combinació entre Mina i Zaza va permetre imaginar una bona ocasió, però l'italià tornà la pilota amb poca precisió i el gallec, que ja xafava àrea, no va poder arribar-hi.  

A la segona part, Godín hagué de ser substituït després d'un colp fortuït amb Neto i, com que Savic s'havia lesionat a la primera part, l'Atlètic es va veure, al minut 50, amb dos canvis fets i amb una defensa nova. Tanmateix, això no va repercutir en la intensitat i l'encert amb que defensà. Pareixia que els madrilenys estaven aconseguit espolsar-se el domini visitant, i abans d'haver canviat el partit el suficient per merèixer-ho, van marcar. 

Correa enganxà un baló pel carril del vuit en tres quarts de camp, es pegà la volta i, quan la defensa retrocedia i Kondogbia intentava acostar-se-li per darrere, llançà un xut tan potent i tan ben col·locat que dubtem que puga repetir-ho en molt de temps. L'esfèric entrà per l'escaire del primer pal, sense que Neto pugués fer res. Entrà, en eixe moment, Rodrigo, que aportà ben poc, quasi tan poc com Mina (molt exigit pels centrals i poc hàbil en el control) i Zaza (de qui no es tenen notícies des de fa temps). 

Carlos Soler tampoc va ser el revulsiu que calia, i és que l'Atlètic va començar a especular d'una forma extraordinària amb el temps. Entenguem, això sí, "especular", en el sentit més positiu posible: van adormir el partit, van treure de les seues caselles al València, van ser capaços de pressionar en atac més enllà del minut vuitanta... Cal dir, a més, que no van abusar de les "males arts" (lesions fingides, canvis que ocupen dos minuts, faltes que exigeixen sistemàticament l'entrada dels assistents mèdics...). 

El València estava cada vegada més impacient, cada vegada més imprecís. No li va perdre la cara al partit en cap moment, però tampoc va posar contra les cordes al rival. Un parell de centrades van permetre somniar amb un baló mort que rematara algú amb encert, però l'únic xut que semblà mínimament perillós va ser interceptat pel cap d'un defensa. El partit acabà amb un parell de faltes buscades i trobades per l'Atlètic, que ja estava més que content amb el gol de Correa. 

Cinquena derrota consecutiva per al València de Marcelino. Queda lluny l'època en què semblava un equip invencible, però cal tenir en compte com d'exigent ha estat el calendari, les lesions i baixes que han fet mal a l'equip i el fet que no és el mateix una derrota com la de Gran Canària, front a un dels equips més febles de la Lliga, que contra Barça, Reial Madrid o Atlètic, sobretot si l'equip dóna una imatge respectable. Si es manté el nivell de joc demostrat contra els dos grans equips de Madrid, segurament el València patirà poques derrotes més. F.A.