Mestalla decidirà: serà molt difícil passar a la final, però no impossible.

Foto levante-EMV

El València va patir de valent anit al Camp Nou. Però, també va saber resistir. La concentració i l’empenta que de vegades trobem a faltar, ahir va ser la necessària davant una màquina de fer futbol com és el Barça. La primera part va ser una mena de monòleg dels de Valverde, que atacaven i atacaven, basculant sobre l’àrea de Jaume, amb eixa dinàmica que tant recorda el handbol. Els blanc i negres, amb les dues línies de quatre ben juntetes, es defensaven amb energia, conscients de que en qualsevol moment Suárez, Messi, Rakitic, Alba, Iniesta i la companyia podien donar-los un bon disgust. Els homes de davant, Rodrigo i Vietto, poca cosa podien fer que incorporar-se a les tasques defensives lleugerament per davant o directament incrustats dels quatre migcampistes. Fins al darrer minut de la primera part, pràcticament, els homes de Marcelino no van acostar-se a l’àrea de Cillessen.

El Barça és, de sobra ho sabem, un equip que et fa córrer darrere de la pilota; pràcticament no cometen errors ni en els passes ni en els canvis d’orientació del joc, i en el mig del camp tenen dos homes clau com són Iniesta i Busquets, dos autèntics titans capaços de desestabilitzar a qualsevol equip. Davant, pura dinamita, amb un Suárez tan antipàtic com excel.lent jugador, un autèntic killer del futbol com, malauradament, demostraria en la segona part; i amb Messi, un autèntic màgic que fa jugar a tot el seu equip, si no és que ell a soles és suficient per a guanyar partits. Darrere, per si la cosa no fora ja esplèndida, els xicots de Mestalla entropessaven amb Piqué i, sobretot, Umtiti. La gran muralla xinesa en forma de futbolista i amb la samarreta blaugrana.

Tot amb tot, el València resistia i resistia el setge brutal dels catalans. Brutal, literalment, va ser l’entrada de Sergi Roberto a Pereira. L’àrbitre li va treure la targeta groga, però amb dues roges no hi hauria hagut prou per castigar com va tallar el del Barça el control orientat del xicot del València. Hauria pogut quedar-se amb un home menys Valverde, però el del xiulit o no va veure com el de Reus li va clavar els tacos en la part interior de la cuixa. De fet, el del València va romandre coix des de la terrorífica entrada i es quedà al vestidor en el descans.

En la segona part, els de Mestalla van fer-se uns quants metres avant. Parejo, que havia perdut pilotes a mansalva en la primera meitat, va entrar en joc, igual que Coquelin. Maksimovic, que havia entrat per Pereira, va donar aire al mig del camp, com farien després Ferran Torres i Santi Mina, que van entrar per un esgotat i meritori Soler i per Rodrigo, anit poc eficaç en atac. Punt i a banda mereix Vietto, completa i absolutament perdut durant tot el partit. Irrellevant i desaparegut sense combat. Confiem que a Mestalla Zaza estiga en condicions, perquè el partit serà dels de combatre casa per casa.

Era gairebé una utopia mantindré la porteria a zero, però ja sabem que l’esperança és l’última cosa a perdre. Messi va encarregar-se de fer-la xas. Va aconseguir l’atenció de tots els jugadors, com es pot veure a les imatges gravades, va atreure a Montoya i a Gabriel, però aquest darrer no li va fer costat ferm al seu company, i l’argentí posà una pilota a l’altre pal on estava Suárez, del que Gayà havia perdut la marca, i l’uruguaià rematà de cap amb fúria per pujar l’1 a zero al marcador.

El València va intentar estirar-se, a la recerca d’un valuós gol per a rendibilitzar-lo al partit de tornada, però no va poder ser. Van ser valents i les incorporacions de Ferran i de Mina li van donar alguna oportunitat d’aconseguir igualar el marcador, però tret d’un parell d’ocasions, la dupla Piqué-Umtiti van mantindré el mur davant de Cillessen.

A Mestalla caldrà decidir l’eliminatòria. No és un mal resultat l’1-0, però esperar que el Barça no marque és molt d’esperar. Tanmateix, abans de jugar al Camp Nou aspiràvem a que l’eliminatòria es quedara suficientment oberta com per a resoldre-la a casa, a Mestalla. Això és el que ahir van aconseguir els xicots de Marcelino. Així què superar l’eliminatòria passar a la final és molt difícil, però no impossible. L’afició valencianista, sempre generosa, haurà de recolzar com en les grans ocasions el seu equip.