1-4 davant el Madrid a Mestalla, però l’afició ovaciona orgullosa els seus.

Foto Superdeporte

Els déus del futbol han volgut que el València afronte en dues setmanes quatre partits contra els més poderosos equips del futbol hispà, i la meitat d’ells seran contra el millor equip d’Europa, que compta amb el millor jugador del món amb diferència. El primer de la sèrie, contra el Reial Madrid, va acabar amb una derrota dolorosa pel marcador, absolutament enganyós pel que fa a allò que es va veure sobre la brossa de Mestalla. 

Venien els de Zidane amb el desig de fer alguna cosa decent i endur-se els tres punts, tan necessitats com estan de cara a la classificació. A més, volien donar-li aire al seu tècnic, Zidane, i carregar piles per a enfrontar-se en l’eliminatòria de Champions amb el París Sant Germain que dirigeix Unai Emery, i que compta amb els Neymar, Cavani, Mbappé, Dani Alves, Di maria i uns quants més. Molt més del que van fer a Mestalla hauran de desplegar davant el club francès si volen superar l’eliminatòria. Tant i més perquè no és previsible que puguen gaudir d’àrbitres tan sensibles amb els colors de Florentino Pérez com va ser ahir Estrada Fernández. Un col·legiat del que no oblidarem fàcilment el nom.

El resultat del marcador al final de la partida no reflecteix el que vam veure i viure al camp els milers d’espectadors que vam omplir les grades del vell Mestalla. 

Dos penals va xiular l’àrbitre a favor del Madrid en el primer temps: un, clar, de Montoya que no va saber aturar un contra colp dels de Zidane després d’una mala execució d’un córner a favor del València; el segon, al minut 37, clarament injust, en saltar Montoya i fregar lleugerament Benzemá. En canvi, Estrada Fernández va tancar els ulls davant un clar penal sobre Parejo i, no content amb això, va xiular contra els de casa totes les faltetes i faltigües que li va vindre de gust, afavorint clarament als de Zidane. 

Malgrat això, malgrat l’àrbitre i més enllà del marcador tan desfavorable com injust, el València no li va perdre la cara al partit fins a l’1-3 que marcà en excel·lent jugada personal Marcelo. El Madrid fins a eixe moment va semblar un equip vulgar i menor, sense recursos contundents, que en marcar el primer gol van fer tot el possible per perdre temps com si es tractés d’un equipet desitjós d’arrapar puntets d’ací i d’allà. 

Comentari a banda mereix el tal Cristiano Ronaldo, definitivament un xicot que va fent amics per allà on passa. A Mestalla, tret dels penals, va ser una ombra impotent, que no va fer cap altra cosa que protestar i queixar-se, demanant targetes i penals a cada mínima fricció amb els contraris. Comparar-lo amb Messi són ganes de tocar el violó, la veritat. 

L’alineació era de circumstàncies i relativament novedosa. A la defensa, com a centrals, va jugar la parella formada per Garay i Coquelin, que van complir. Més va patir Montoya, que va haver de fer-li front a la dupla formada per Marcelo i Ronaldo, inclús a les incursions de Bale per aquella banda. La banda esquerra va sorprendre alguns, tot i que havia jugat en el partit del Bernabeu, als inicis de la temporada: Lato i Gayà van haver de frenar les incursions de Carvajal, Modric i, també, Bale, que va ser el més destacat dels madridistes mentre va estar al camp. 

El centre del camp valencianista va estar a un gran nivell, però cal destacar Parejo, que va actuar com a director de l’orquestra, capità de la tropa de Marcelino, tot posant ordre, distribuint el joc, dirigint les operacions d’atac o coordinant les de defensa. Al seu costat Kondogbia va ser un mur i un gladiador que va fer-se valdre davant els migcampistes de Zidane, que no són poca cosa. Contràriament, Guedes no va aparèixer pràcticament. Fa ja alguns partits que el jove portuguès ha baixat en el seu rendiment, prou. És cert que la grada sempre espera que ell desatasque situacions, que desborde i que duga el perill a la meta contrària, però ja fa dies que ha perdut explosivitat i que perd molts balons intentant desbordes i conduccions que ara no l’ixen.

Davant, Mina i Rodrigo, van complir amb la missió encomanada. Especialment el gallec, que és un altre gladiador infatigable. Marcà el gol de l’esperança, aquell amb el que es van obrir els minuts més brillants dels de Mestalla, aquells en els que la grada va creure que era possible igualar el marcador. Per cert, quin magnífic suport el dels valencianistes al seu equip durant tota la partida, inclús després que l’àrbitre xiulés el final de l’encontre. La parròquia mestallera va oblidar-se dels preus que el Club ha posat per al partit del Barça, un error i una ofensa que no és fàcil entendre. Una afició que ha patit el que ha patit durant els darrers dos anys, i que s’ha mantingut fidel als colors, mereix un altre tracte per part del Club, massa pesseter pel que sembla. 

El gol de Marcelo, el que significava l’1 a 3, va apagar la fúria dels blanc i negres. El darrer gol dels madrilenys va vindre quan ja s’havien arriat les banderes de la resistència. En qualsevol cas, pel que fa als canvis introduïts per Marcelino (Pereira per Lato i Zazá per Rodrigo) convé destacar el retorn de Carlos Soler, qui va entrar pel desdibuixat Guedes. Serà molt important comptar amb el millor Soler per als partits que venen, els d’aquestes dues setmanes diabòliques de les que va a dependre en bona mesura el resultat de la temporada. 

L’afició de Mestalla va saber apreciar l’esforç dels seus homes i no sols va ovacionar-los en acabar la partida, sinó que va sentir-se orgullosa d’ells malgrat la dura i injusta derrota. Els jugadors, al seu tomb, també van reconèixer el suport incondicional dels aficionats i van acomiadar-se des del centre del camp. Ara, dijous al Camp Nou, i diumenge al nou estadi de l’Atleti de Madrid, això abans de rebre de nou als blaugrana a Mestalla. Un calendari que va a ser una prova d’estrés per als homes de Marcelino García Toral.