El València continua viu a la Copa gràcies a Jaume.

Foto Superdeporte

Veient anit el partit contra l'Alavés, durant llargs períodes costava reconèixer sobre la gespa al tercer classificat de la Lliga. Els d'Abelardo, un equip tan aplicat, intens i ordenat com limitat, dominava el partit de forma clara, tant en possessió com en presència en camp rival. El València de Marcelino, amb poques baixes (tret de la defensa i la de Carlos Soler) va fer un partit que per moments, no exagerem, pareixia de l'època de Neville. 

Costa descriure la desconnexió dels jugadors envers el partit, la falta d'encert en les passades, l'absència d'idees... Vam veure errors inexplicables, balons massa forts o massa fluixos, llançaments de banda que acabaven en pèrdua invariablement, possessions que no duraven ni el que dura la repetició de la jugada anterior -de manera que, quan la realització connectava amb el partit en directe, el baló ja havia estat recuperat pel rival-. En fi, pràcticament tots els aspectes del joc del València van ser un desastre absolut durant la major part del xoc. 

Cap jugador (a excepció de Vezo -almenys fins el segon gol de l'Alavés- i, en menor mesura, Kondogbia) va donar un rendiment ni tan sols llunyanament paregut al que se li ha vist enguany. Al principi, la cosa semblava natural. Al València li costa, de vegades, trobar la intensitat adequada, i l'Alavés va eixir mossegant pertot arreu, perseguint cada baló i pressionant de forma molt coordinada. Era lògic, per tant, que durant la fase inicial, el domini fora vitorià. El que no és normal és que eixa fase es prolongue durant vora 70 minuts, com va ocórrer. 

La primera part va ser molt avorrida. Quasi no hi hagué cap ocasió destacable de gol (sí alguns còrners i centrades, sobretot per part dels locals), i el que sí emergia era el desconcert del València, com un rètol fluorescent que diguera: "No som capaços d'enllaçar tres passades". Parejo, molt ben vigilat, quasi no entrava en joc, i quan ho feia, es trobava lent i imprecís; Vietto i Zaza no van ser capaços de controlar correctament cap baló entre línies (no parlem ja de combinar amb algun company); Maksimovic i Guedes estigueren també confusos i poc participatius... A més, la lesió de Gabriel Paulista va ser un colp inesperat que obligà a fer un canvi en la primera part i, qui sap, potser cause desequilibris importants en les properes setmanes. 

La segona va començar igual. Un Alavés amb un plantejament i una intensitat molt millors, però tot i això molt limitat, amb uns recursos ofensius escassos però que eren suficients per atemorir als de Mestalla i a tota la seua afició, de pas. Gairebé igual que com va ocórrer al partit d'anada, a Mestalla, quan el València va ser capaç d'enllaçar un parell de bones jugades (una ocasió de Guedes que Sivera envià a còrner i, a l'eixida d'aquest, un remat de Kondogbia al trevesser), l'Alavés s'avançà. Gayà va perdre la marca de Munir, i l'ex-valencianista no perdonà a una centrada d'un defensa, quan el València intentava eixir de l'àrea. 

L'Alavés, en eixe moment, estava en semifinals. Ara bé, Santi Mina, dels millors anit (encara que era ben fàcil destacar), va marcar en el primer baló que tocava després de l'única bona intervenció encertada de Zaza, que va saber muntar un contra colp gràcies a un error de la defensa blanc i blava. Es va demanar falta de Zaza, però a nosaltres ens sembla una jugada massa lleu. Tot semblava haver canviat de forma definitiva, però, una vegada més, la falta de contundència als balons aeris va ser decisiva: Vezo no va encertar a rebutjar correctament una centrada, i Sobrino va marcar el 2-1 que enviava el partit a la pròrroga. 

En la pròrroga arribaren les targetes grogues per a evitar contra colps, i es van veure signes evidents de cansament: Zaza no podia moure's -no va fer un bon partit, però sí que va córrer i desgastar-se-, Kondogbia va tindre uns moments en què tampoc... No obstant això, el València arribà millor al final que l'Alavés, sobretot per la presència de Rodrigo i Santi Mina, que van protagonitzar la millor jugada de la nit: una combinació per banda esquerra que acabà amb un xut que acabà al travesser després que Sivera el desviara. Van ser els únics moments en els que el València va tenir possessions mínimament llargues i combinacions dignes de tal nom. Els únics moments en què va merèixer la classificació. 

El partit acabà sense que es tornara a moure el marcador, per la qual cosa arribaren els penals. I als penals, Jaume es va reivindicar. No havia pogut fer pràcticament res als gols, i la resta d'intervencions seues van ser prou senzilles, però davant de Pedraza i Hernán Pérez, el d'Almenara va emergir com la figura del partit. Del València només Kondogbia fallà -marcaren Rodrigo, Mina i Gayà-, i Sobrino va llançar fora el cinqué penal, de manera que el València no hagué de completar els cinc llançaments. 

L'eliminatòria front a l'Alavés ha estat molt competida, i tots dos equips van fer mèrits (encara que, en algunes fases, el València va fer més demèrits) per passar a la següent fase. El València està a semifinals de Copa, però la seua imatge està deteriorada (pel que fa al seu joc: s'ha vist que qualsevol equip li pot causar grans problemes), i el cansament dels jugadors, de ben segur, passarà factura als següents partits, contra Reial Madrid i Atlètic. Caldrà veure, a més, en què queda la lesió de Gabriel Paulista. Ara bé, tot i ser crítics amb el partit d'anit (i amb el de dimecres passat) i amb el patiment que ens han fet passar, cal gaudir, encara que siga unes hores, del fet que el València estiga a dos partits d'una final. Feia massa temps que no ocorria. F.A.