El València no va merèixer perdre el partit d’ahir a Eibar, ni els bascos guanyar-lo. Però, la victòria d’aquests i la derrota dels valencians tampoc no va ser una injustícia de les que es recorden massa de temps. No, el València, en una vesprada borrascosa, en el sentit meteorològic de l’adjectiu, va naufragar davant l’empenta dels xicarrons del nord.
El partit, des del principi, va recordar-nos el de fa dues setmanes a Getafe. El camp dels eibarresos és molt menut, el que més de la categoria, tant per les dimensions com per l’aforament. Això fa que els de casa estiguen en el seu espai de confort, mentre que als visitants, com al València ahir, tot li sembla menut. Estret. Curt. Asfixiant. Els amfitrions ho saben i fan tres coses simples: jugar pilotes llargues, buscant les faltes a prop de l’àrea rival; posar més empenta en el joc que els visitants, disputant cada pilota com si fora la de la victòria; i, finalment, ofegar la sala de màquines d’equips com el València, a base de no deixar pensar ni distribuir els seus jugadors del centre del camp.
Si a Getafe Parejo s’havia queixat –sense buscar la disculpa per la derrota- que el camp estava sec, lent i pesat, així com de la duresa dels madrilenys, ahir al País Basc el camp estava banyat en quantitats industrials i ràpid a més no poder, i els de Mendilibar no van fer el recital de faltes dures que vam patir a Getafe. Amb tot, els de casa posaren més carn a la graella, i es van quedar amb els tres punts.
El partit va ser, per moments, un exercici de descontrol per als de Mestalla, mentre que els bascos sabien perfectament a allò que estaven jugant. El japonès Inui va ser un maldecap permanent per a Montoya i per a Gabriel, i per la dreta el jove Alejo va percudir per la banda de Pereira i Gayà fins que va ser retirat, esgotat, a les acaballes del partit. Sergi Enrich en punta va marejar els centrals, particularment a Vezo. Ho haurem de repetir: les baixes de Garay i Murillo estan costant disgustos. En el gol de la victòria eibarresa, tot i que Vezo estava sobre el davanter, no va poder evitat que aquest rematés amb potència per a que Neto no pogués més que veure com entrava la pilota fins al fons de la xarxa. Junt amb les absències ja assenyalades, cal insistir en una altra idea ja descrita en aquest bloc: manca contundència defensiva; molta, manca molta. Segones i terceres pilotes van als peus dels atacants de manera incomprensible: així va vindre el primer gol dels bascos, obra d’Inui.
La segona part va estar bastant equilibrada sota un vertader diluvi, i Santi Mina va aconseguir rematar de forma imparable una excel·lent pilota servida des de la dreta per Pereira, un home que hauria d’intentar combinar més amb els seus companys. Nacho Gil per l’esquerra i Rodrigo Moreno van estar més voluntariosos que efectius.
Una vegada aconseguit l’empat, Marcelino va ser valent i va treure a Ferran i a Guedes, però el portuguès a penes va entrar en joc i la perla de Foios no va tindre temps de lluir el que atresora. Abans, al descans, Lato havia substituït Gayà. Doncs bé, cap dels tres joves van ser suficients per a arrapar ni tan sols un punt a Ipurua. Un nou poal d’aigua gelada va caure sobre l’equip i la seua afició. Cal reforçar la plantilla i cal entrenar a Paterna com afrontar segons quins partits contra equips que van a la seua bola, que no és altra que lluitar, lluitar i tornar a lluitar per a mantindré la categoria. Com amb la samarreta a soles no es guanya a ningú, ja se sap que –com a mínim- cal posar les mateixes ganes que el rival per a poder vèncer-los. Ni va passar a Getafe, ni va passar a Eibar i el resultat va ser el mateix: la derrota.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada