L’encanteri es va trencar a Getafe: el València va perdre per mèrits propis.

Foto Levante-EMV

Així és el futbol, quan s’havia obert la possibilitat de restar-li dos punts al Barça i allunyar-se dos punts del Madrid, el València va ser derrotat a Getafe. A Getafe, serà possible?

Doncs sí, els de Mestalla no van saber posar-se ahir els guants de boxa i enfrontar-se a l’equip que més faltes fa en la Lliga. Els madrilenys van anar a mort des que l’àrbitre va xiular el començament del partit, van lluitar com a gladiadors marrullers cada pilota, cada jugada; es van llançar a terra, van simular lesionar-se, van tardar tot el que van poder en treure de banda, en treure de porta i, en general, van fer tot el possible per a deixar que el rellotge avançarà al seu favor. A més d’això, van repartir llenya a base de bé. I els xicots que dirigia des de la banda Rubén Uría no van saber respondre amb encert.

Quan en el minut 25 el Getafe va perdre un dels seus llenyataires per rebre la segona groga, tot es va posar de cara per a que els blanc i negres es feren amb el partit. Res d’això va passar. Els madrilenys no sols van acusar jugar amb un home menys, sinó que el València naufragava en totes les línies. Particularment desapareguts estaven els homes d’atac: ni Zaza ni Rodrigo s’acostaven amb perill a l’àrea de Vicent Guaita. Tampoc Pereira ni Soler lluïen com en ells és costum, i l’equip no sabia què fer ni amb la pilota ni amb les urpades dels de blau.

El camp, a més, tal i com es va queixar Parejo en finalitzar el partit, entrevistat per a la tv, estava dur i relliscós, però aquestes dues circumstàncies no afectaven més que als visitants. Els de casa tot era enviar pilotes buscant a Molina, l’alcoià que va donar per a salar a tot l’equip de Marcelino. El xicot va fer un partit excepcional, i va dur de cap a tota la banda esquerra per la que entrava habitualment, deixant a Montoya amb un pam de nassos en més d’una ocasió.

El València sols havia espantat a la parròquia amb tres faltes llançades per Parejo, una de les quals va ser salvada magníficament per Guaita. Però, el més greu va ser que en un dels atacs al galop dels madrilenys, Gabriel va rebutjar de cap una pilota, i ho va fer en la central de l’àrea i molt fluixa. Bergara empalmà la pilota, aquesta colpeja en el mateix Gabriel i es va desviar la seua trajectòria arribant al fons de la xarxa sense que Neto pogués fer res.

Sí els de blau havien fet mans i mànigues per aturar el joc, per neutralitzar els valencians a base de repartir a tort i dret, a partir del gol la cosa ja va ser d’escàndol. Una situació que l’àrbitre no va saber reconduir.

La bona qüestió va ser que en veure que el rellotge avançava, Uria va començar a fer canvis. Van entrar Nacho Gil i Santi Mina, però sense resultats efectius. Cap al minut 30 de la segona part, el corneta va tocar A l’atac!!!, però ni tan sols van ser capaços d’empatar.

El València bolcat sobre l’àrea de Guaita, vinga el corner, vinga el remat, però ni amb cinc minuts afegits els dirigits per Uría van veure porta. Una pena.

El pitjor partit del que portem de temporada, amb diferència. En un moment especial, en el que un resultat favorable hauria tingut molt de valor afegit. Tanmateix, no va poder ser. Podrà dir-se que el camp estava malament o que es van veure superats per l’agressivitat i les males arts dels blaus, però el ben cert és que un equip com l’actual València també ha de saber donar resposta a situacions dures i negatives com les que ahir va trobar-se a Getafe.

És cert, es va fer malbé la bona conjuntura dels resultats de Barça i Madrid; l’equip va perdre la seua imbatibilitat i no s’ha millorat la marca dels temps de Benítez, però queda molta lliga per davant, així que ara a pensar en el Celta, que són tres punts que cal sumar.