Una afició que omplia Mestalla de gom a gom va retre homenatge a Jaume Ortí, l’estimat president recentment desaparegut, dempeus i aplaudint durant el que havia volgut ser un minut de silenci. Per una vegada el respecte i el record de la persona homenatjada va fer-se explícit així, amb una ovació tancada.
Va ser un partit, com diu la frase feta, dels que fan afició. Un encontre en el que el Barça va deixar clar que és un equip temible, una màquina futbolística que funciona, quasi, com un rellotge de precisió. Un partit en el que hi hagué un clamorós error arbitral i, també, una partida en la que l’equip de casa, recolzat per la seua afició, va plantar-li cara al favorit i es va mantindré invicte després de tretze jornades de competició.
En la primera part, cal reconèixer-ho, el Barça va anul·lar el València, el va tancar al seu camp i, pràcticament, no li va permetre una altra cosa que defensar-se, això sí, amb ungles i dents. Val a dir, com a mostra del domini dels de Valverde, que els de Marcelino, ahir a la grada per l’expulsió a Cornellà, van passar-se els primers quatre minuts perseguint el baló que els catalans movien en un rondo gegant per tot el mig camp dels de casa. Fruït del domini va ocórrer allò del que tothom parla i parlarà: un gol que no va pujar al marcador. Centrà Alba i rematà Messi; Neto va aturar malament el baló que se li colà entre les cames i va traspassar la ratlla de gol més d’un pam. El porter brasiler va reaccionar, però, molt ràpidament i va treure-la de nou, de forma que ni l’àrbitre ni el linier veren allò que realment havia passat. Els de Barcelona van protestar iradament, és clar, però el col·legiat no va rectificar. Són coses que passen, allò del futbol és així. Avui per tu, demà per mi.
Durant els primer quaranta cinc, el València es va defendre bé, ordenadament, mentre el Barça tocava i tocava, sense fallar ni un passe, amb Busquets majestuós al centre del camp, amb Iniesta imperial –ovacionat pel públic en ser substituït- i, en general, els onze homes treballant com una orquestra simfònica. I al comandament, Messi, amb la seua renovació acabada de signar per a la tranquil·litat de la parròquia culé, que sempre espanta a la grada: no se sap que és pitjor, si que controle la pilota en carrera i comence a deixar arrere contraris o que pare, alce la vista i pose una pilota mil·limètrica a un company. Això va fer per a que Jordi Alba empatés un partit que se’ls havia posat molt costera amunt després el gol de Rodrigo. La va posar a l’esquena de Montoya, qui va permetre que Alba li la guanyés i empalmara amb molta classe sense que Neto pogués fer res.
La segona part va ser distinta, molt. Rubén Uría, qui substituïa a Marcelino, s’havia passat el primer temps demanant-li als seus jugadors amb gestos inequívocs que avançaren línies, que no es tancaren arrere, però és que el Barça apretava de valent. Els jugadors van declarar al finalitzar el partit que en el segon temps havien eixit més decidits a jugar-li als blaugrana amb més atreviment, a gaudir més del partit. Aleshores, en xiular l’àrbitre la reanudació, la decoració va canviar.
Tot amb tot, durant els segons quaranta cinc, els de blanc i negre s’estiraren i començaren a parlar-li de tu al Barça. Amb Kondogbia i Parejo al timó, l’equip comença a generar futbol i a intranquil·litzar una defensa catalana que havia viscut amb poca feina el període anterior. Cal destacar el gran partit de Gayà, qui va imposar-se en el corredor esquerre en diverses ocasions, i en una d’elles el seu centre des de la ratlla de fons va ser rematat per Rodrigo a gol. El València es posava per davant en el marcador, i Mestalla empentava amb força i il·lusió els seus.
Quan Messi va col·locar-li la pilota a Alba, en una jugada que hem vist moltes vegades, i els de Valverde van equilibrar el marcador, la grada va saber que quedaven uns minuts llargs i difícils que passar. Van haver diverses ocasions per als dos equips, inclús fins al punt que Zaza ben bé pogué desequilibrar de nou el marcador, però va rematar mossegant la pilota i aquesta se’n va anar prou per dalt del travesser de Ter Stegen. Tan bon punt l’àrbitre va assenyalar que s’havien consumit els quatre minuts de temps afegit, l’afició va respirar alleujada i, alhora, orgullosa: els seus havien aconseguit un empat davant el totpoderós Barça, continuen imbatuts, i són segons en la classificació. Un nivell, doncs, d’excel·lència que el malaguanyat Jaume Ortí hauria festejat bona cosa.
En la primera part, cal reconèixer-ho, el Barça va anul·lar el València, el va tancar al seu camp i, pràcticament, no li va permetre una altra cosa que defensar-se, això sí, amb ungles i dents. Val a dir, com a mostra del domini dels de Valverde, que els de Marcelino, ahir a la grada per l’expulsió a Cornellà, van passar-se els primers quatre minuts perseguint el baló que els catalans movien en un rondo gegant per tot el mig camp dels de casa. Fruït del domini va ocórrer allò del que tothom parla i parlarà: un gol que no va pujar al marcador. Centrà Alba i rematà Messi; Neto va aturar malament el baló que se li colà entre les cames i va traspassar la ratlla de gol més d’un pam. El porter brasiler va reaccionar, però, molt ràpidament i va treure-la de nou, de forma que ni l’àrbitre ni el linier veren allò que realment havia passat. Els de Barcelona van protestar iradament, és clar, però el col·legiat no va rectificar. Són coses que passen, allò del futbol és així. Avui per tu, demà per mi.
Durant els primer quaranta cinc, el València es va defendre bé, ordenadament, mentre el Barça tocava i tocava, sense fallar ni un passe, amb Busquets majestuós al centre del camp, amb Iniesta imperial –ovacionat pel públic en ser substituït- i, en general, els onze homes treballant com una orquestra simfònica. I al comandament, Messi, amb la seua renovació acabada de signar per a la tranquil·litat de la parròquia culé, que sempre espanta a la grada: no se sap que és pitjor, si que controle la pilota en carrera i comence a deixar arrere contraris o que pare, alce la vista i pose una pilota mil·limètrica a un company. Això va fer per a que Jordi Alba empatés un partit que se’ls havia posat molt costera amunt després el gol de Rodrigo. La va posar a l’esquena de Montoya, qui va permetre que Alba li la guanyés i empalmara amb molta classe sense que Neto pogués fer res.
La segona part va ser distinta, molt. Rubén Uría, qui substituïa a Marcelino, s’havia passat el primer temps demanant-li als seus jugadors amb gestos inequívocs que avançaren línies, que no es tancaren arrere, però és que el Barça apretava de valent. Els jugadors van declarar al finalitzar el partit que en el segon temps havien eixit més decidits a jugar-li als blaugrana amb més atreviment, a gaudir més del partit. Aleshores, en xiular l’àrbitre la reanudació, la decoració va canviar.
Tot amb tot, durant els segons quaranta cinc, els de blanc i negre s’estiraren i començaren a parlar-li de tu al Barça. Amb Kondogbia i Parejo al timó, l’equip comença a generar futbol i a intranquil·litzar una defensa catalana que havia viscut amb poca feina el període anterior. Cal destacar el gran partit de Gayà, qui va imposar-se en el corredor esquerre en diverses ocasions, i en una d’elles el seu centre des de la ratlla de fons va ser rematat per Rodrigo a gol. El València es posava per davant en el marcador, i Mestalla empentava amb força i il·lusió els seus.
Quan Messi va col·locar-li la pilota a Alba, en una jugada que hem vist moltes vegades, i els de Valverde van equilibrar el marcador, la grada va saber que quedaven uns minuts llargs i difícils que passar. Van haver diverses ocasions per als dos equips, inclús fins al punt que Zaza ben bé pogué desequilibrar de nou el marcador, però va rematar mossegant la pilota i aquesta se’n va anar prou per dalt del travesser de Ter Stegen. Tan bon punt l’àrbitre va assenyalar que s’havien consumit els quatre minuts de temps afegit, l’afició va respirar alleujada i, alhora, orgullosa: els seus havien aconseguit un empat davant el totpoderós Barça, continuen imbatuts, i són segons en la classificació. Un nivell, doncs, d’excel·lència que el malaguanyat Jaume Ortí hauria festejat bona cosa.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada