Un gran gol i tres punts per a il.lusionar-nos per a la pròxima temporada.

Foto Levante-EMV

L’afició del València està ja pensant en la temporada que vindrà, en què farà i què no farà Marcelino Garcia Toral per a posar ordre a la penya, quins seran els descartes i quines les incorporacions a la plantilla. Què farà i no farà mister Lim? Com funcionarà la parella Alemany-Alexanco?

La temporada ha sigut per a oblidar, però ja és la segona consecutiva amb idèntic resultat, i aviat serà l’hora de renovar els abonaments per a la Lliga 2017-2018. Convindria, per tant, intentar il.lusionar a la parròquia.

El partit a Cornellà-El Prat va ser sols apte per a aficionats abnegats en la militància. És veritat que al final el València va vèncer i va endur-se tres punts d’un camp que sempre és difícil, però convé no refiar-se exclusivament del marcador. En qualsevol cas, eixos tres punts poden servir com a combustible per a eixa il.lusió de la que parlem.

Durant la major part de l’encontre, els de Quique van ser superiors sobre el terreny de joc. És cert que no van aconseguir marcar, però va ser més per errors dels atacants que per encert dels defensors, que van concedir molt, massa, als catalans. Cal dir que els de Voro van ser ordenats en defensa, tot i alguns errors com hem dit, i van disputar el mig del camp als blanc i blaus, però només això: ordenats. És un equip que durant massa mesos, en massa partits, ha pecat de manca de contundència, en defensa i en atac, però especialment darrere.

Tot amb tot, en la mesura que la rereguarda ha millorat extraordinàriament en la segona volta de la Lliga, l’equip és més solvent davant els atacs dels contraris, però encara –també davant l’Espanyol- peca de no allunyar els balons perillosos amb força, amb autoritat. Pilotes rebutjades amb poca intensitat o amb excessiva confiança van una i altra vegada als peus dels contraris. Balons penjats sobre l’àrea, ara que s’ha millorat en els marcatges, resulten doblement perillosos en no rebutjar-los amb la contundència necessària.

El mig del camp va trobar a faltar Enzo i Soler, particularment perquè Medrán és un home que sembla encara massa tendre. Orellana i Nani intentaren entrar per les bandes, amb poc d’èxit. Millor el portuguès que el xilé. Aquest, que ens atemoria cada vegada que venia amb el Celta, és una ombra d’aquell, tot i que l’home treballa. A Cornellà, per exemple, el xicot va destacar més per les seues ajudes en defensa que per les seues aportacions en atac. Nani i Rodrigo van estar voluntariosos, més motivat el portuguès, però poc efectius. Al remat, ni ells ni els del mig del camp van servir-li ni una bona pilota a Zaza, un pivot poc amenaçador per als centrals de Quique.

El partit va tindre fases. Alternànces en el control de la pilota, però sempre amb més sensació de perill per part de l’Espanyol que per part dels de Mestalla. Millorà la cosa, tanmateix, quan Soler va entrar per Orellana, i als pocs minuts vingué el gol de la victòria: una pilota a la frontal de l’àrea dels de casa, i Gayà en una posició poc habitual per a ell, en la del 8, va rebre l’assistència de Parejo, un control orientat li va permetre girar-se, encarar a Diego López y batre’l ajustant-la al pal a l’esquerra del porter. Un gol d’excel.lència, magnífic.

Tot amb tot, havia estat una mena de llamp en la nit fosca. Era el minut 74, i el València encara no havia tirat a porta en condicions ni una vegada. De fet, el primer córner a favor encara arribaria tres minuts després.

La bona notícia és que els quinze minuts que encara faltaven des del gol fins el final, tant i més amb les amargues experiències acumulades, van ser d’un control relatiu per als de Voro. Així i tot, en el darrer sospir de la pròrroga, a punt va estar l’Espanyol d’amargar-nos la vesprada. El remat de Diego Reyes, a una pilota franca en la frontal de l’àrea se li’n va anar per dalt del travesser. Afortunadament.

Encara queda un partit, diumenge 21 a Mestalla, davant el Vila-real. Un rival de talla per a tancar una temporada que acaba bastant bé, amb uns guarismes que hauríem signat a ulls clucs a finals de gener. Apliquem llavors allò de que bé està allò que bé acaba, i comencem a il.lusionar-nos amb la pròxima temporada. Imaginem-nos un equip competitiu, conjuntat, solidari i sòlid en tasques defensives, i matador en atac. Confiem en què, efectivament, hem fitxat un entrenador que serà capaç de comprometre’s amb l’afició i que serà capaç de treure el màxim de la seua plantilla. Imaginem, amics i amigues, que tornarem a gaudir a Mestalla, que tornarem a confiar en l’equip i què, guanyaran o perdran un partit, però no serà perquè no n’hi ha pau al vestidor, bones pràctiques als despatxos, i calor i suport dels aficionats. Confiem-ne.