Gràcies, Voro. Victòria còmoda davant Osasuna de Pamplona.

Sota un sol inclement que mortificava tota la parròquia de Mestalla, amb l’excepció –clar- dels privilegiats que seuen a

tribuna, el València de Voro va imposar-se als navarresos per 4-1. El gol dels rojillos, ja en el descompte, parla d’un partit tranquil, amb un parell de bones intervencions de Jaume, tan estimat com ben rebut per l’afició.

Era cosa de fregar-se els ulls en veure un 4-0 en el marcador, per això va ser una pena que Olavide marcara allò que en diuen el gol de l’honor en el descompte. Poca gràcia li va fer al porter d’Almenara, que al xicot no li agrada ni que li marquen a Paterna. En qualsevol cas, havia acomplit amb escreix amb la missió de tancar la porteria valenciana.

Osasuna, des de finals de maig equip de Segona Divisió, va fer explícites les seues carències i, també, les poques ganes que tenen els seus xicots de continuar quan la sentència ja ha estat dictada.

Ahí coincidien amb els blanc i negres. I amb els aficionats del València també. Quina temporada tan llarga, tan trista, tan tensa i desagradable. Potser costa de creure, però el moment que en el darrer partit, davant el Vila-real, l’àrbitre xiule el final tots ens alegrarem.

Perl’amordedéu que Peter Lim deixe clar què vol ser de major en el món del futbol europeu, que fitxen un entrenador solvent, que dissenyen una plantilla competitiva de jugadors compromesos, que s’acaben els embolics als despatxos, que Alemany i Alesanco procuren dur-se bé sí o sí, que el València siga un equip de futbol com la seua afició mereix, i que deixem tots de ser motiu de burles en el futbol europeu.

Ahir, davant Osasuna, el València jugà al futbol. Molt bé inclús per moments, lluny d’aquell equip tan desorientat com apàtic i tremolós que tantes vesprades desagradables ens ha fet patir des de fa mesos.

Bé la defensa, amb Mangala i Garay pel centre, l’argenti autor de dos gols, excel·lent notícia; i bé els laterals, Gayà i Montoya, incorporant-se a l’atac quan la situació ho aconsellava. Un centre del camp sòlid amb Enzo, Soler i Parejo, tots dos darrers força aplaudits pel respectable quan van ser substituïts. I davant, Zaza, guerrer i batallador, autor d’un gol, acompanyat per la parella portuguesa: Cancelo i Nani. Treballador però no especialment afortunat el primer, i treballador i poc efectiu el caboverdià. Nani no ha assolit el nivell que d’ell esperàvem; és indiscutible que és –o ha sigut- un gran jugador, habilidós i amb un bon un contra un, però entre les lesions i la seua intermitència, en fer balanç el resultat està lluny del que imaginàvem.

Zaza, pel contrari, és un jugador que s’ha guanyat l’estima de Mestalla perquè fa una cosa que l’afició del València sempre ha valorat i molt: treballa i es guanya el jornal cada dia.

L’italià estarà més o menys encertat; tindrà més o menys fortuna en un partit, però és capaç de baixar a lluitar a per una pilota ajudant a Montoya quasi en el córner propi i estar en el seu lloc en la jugada següent barallant-se amb els centrals de l’equip contrari. I això Mestalla ho reconeix i ho premia. Ahir, a més a més, va marcar un gol, que és la principal raó per la que ocupa el lloc de davanter centre.

Conclusió: un partit controlat pels de Voro, un home que és el responsable d’haver posat ordre en el vestidor, el cap de quadrilla que ha aconseguit que el seu equip abandonara els llocs de vertigen en la classificació, l’entrenador que sense aldarulls ni exhibicions d’ego ha aconseguit que el partit d’ahir, com els dos que queden encara no siguen dramàtics, que era el que ens temíem quan va fer-se càrrec de la banqueta després l’abandó de Prandelli. Gràcies, Voro.