Valdano i Raúl ens van fer més agra encara la derrota davant el Madrid.

Foto Levante-EMV

De vegades molts ens sorprenem preguntant-nos per què odiem tant el Reial Madrid?

Personalment, per què no puc alegrar-me que un equip de la lliga que seguisc guanye títols europeus? Per què no em limite a recolzar el meu equip i respectar a la resta, i a estar en contra seua només quan el València s'enfronte a ells? Podríem dir que, de vegades poden produir-se crisis de fe d'antimadridisme, fins i tots en els seguidors més fidels de la doctrina.

No obstant això, les crisis de fe arriben, sobre tot, quan es perd per uns dies el contacte amb la premsa (esportiva i general) i quan no es veuen partits ni resums de partits del Reial Madrid... Perquè quan un veu com es parla d'eixe equip, el tractament que se'n dóna als assumptes que li afecten, les reaccions front als errors arbitrals, etc., torna a recordar per què es situa on es situa. I quan un ha de veure un partit del seu equip contra el Reial Madrid i pateix les conseqüències d'eixe tractament i d'eixes formes d'actuar, seria capaç de predicar en el desert.

Ahir, al Bernabeu, l'àrbitre va estar millor del que cabia esperar. Només hauria d’haver expulsat a Casemiro, i el penal que xiulà a Parejo podia haver-se'l estalviat (encara que més es podia haver estalviat Parejo el gest que el motivà), però en línies generals no va ser tan decisiu com altres vegades. Ara bé, el que va ser per a fer una llista de greuges van ser els comentaristes de la televisió. En un afany remarcable, en benefici de la neutralitat dels comentaris, per compensar la presència de Raúl González, el canal BeIn Sports va convidar a un ex-entrenador del València. El problema és que eixe entrenador era Jorge Valdano, probablement, l'argentí més madridista que ha xafat el planeta.

El València va jugar ahir al Bernabeu un partit extraordinari (més en un sentit estrictament etimològic -"poc habitual"- que no en un sentit com "de gran qualitat"), i va eixir derrotat amb una dignitat que és de lloar, però que, com hem dit moltes vegades, preferiríem que es mostrara amb una mica més de regularitat.

El resultat no va ser del tot injust, però potser un empat hauria estat més coherent amb el que es va veure en els 90 minuts. Els de Voro van cometre massa imprecisions en zones inadequades, van perdonar ocasions que els blancs no solen concedir i van pecar de falta de contundència en les dues ocasions determinants en l'àrea pròpia. Pel que fa a la resta, poc que lamentar: els jugadors van córrer, van crear perill, van posar nerviós tot un favorit al títol en el seu propi estadi i, fins i tot, per un període molt curt de temps (però, què voleu, va ser una emoció efímera però innegable) va deixar els aficionats pensar que el València seria determinant en aquest campionat per oblidar.

Santi Mina tingué l'ocasió més clara del València abans que es complira el minut 1. El Reial Madrid controlava una mica més el partit i era el València qui eixia al contracop, però els de Zidane no tenien un pla molt més elaborat que fer arribar el baló als bons de l'atac (grup en el qual no deuríem incloure, almenys ahir, i tot i el gol, a CR7), per tal que feren alguna cosa (generalment una centrada, per veure si un remat directe o després d'un rebuig acabava en gol).

Als 20 minuts, després de dos o tres contracops avortats (i de l'ocasió de Mina), Valdano va trobar adequat dir que "el València no buscava el gol, i el Reial Madrid sí". Pam. També va destacar, el famós literat del futbol, el paper de Carvajal en una acció concreta... En què Nani (que fa temps que va deixar enrere la seua millor etapa) el va regatejar amb una facilitat cridanera. No negarem que Carvajal és dels millors laterals drets del món, però és precís dir coses sense sentit per destacar un jugador del Reial Madrid?

Un "magnífico cabezazo de un magnífico cabeceador" (Valdano dixit, novament), va posar l'un a zero al marcador. La veritat és que eixa centrada de Carvajal, esta vegada sí, va ser immillorable, i el remat de CR7, excel·lent, però la intensitat de Garay no va ser la desitjable. Deixà que el portugués s'anticipara i rematara amb relativa facilitat.

Després, la cosa continuà un poc igual. El València jugava el baló amb seny, llevat de les pèrdues en llocs inoportuns (en eixe afer, pocs valencianistes es salven: quasi tots van perdre balons inexplicables). Atacava amb certa idea, amb rapidesa, encara que tampoc es pot dir que posara contra les cordes els blancs, que continuaven a la seua, amb poc de perill.

A la segona part, un poc més del mateix. El Reial Madrid dominava, indiscutiblement, tot i que continuava donant la impressió que, o James, Modric o Kroos feien alguna genialitat, o el marcador no anava a variar. Diego Alves aturà un penal a CR7, engrandint la seua llegenda; ara bé, continuà amb el seu nefast joc amb els peus. Benzema xutà al pal després d'una assistència antològica de Marcelo, i CR7 fallà una ocasió a boca de gol estavellant-se contra Lato i el pal (en una mostra més de neutralitat, les càmeres van mostrar el portugués durant els 15 segons que estigué a terra, mentre que de Lato, que es colpejà en la cara, només apareixien les cames). Va ser també molt il·lusionant un comentari, després d'una bona jugada de Modric, que va ser alguna cosa així com: "això és el que esperem d'ell". No el que esperen els madridistes, sinó el que tots esperem. Bravo.

El València va tindre menys ocasions que en la primera part, però es veia l'equip jugar amb una indiscutible tranquil·litat, segurament perquè no es juga res i perquè un 1 a 0 era un bon resultat, esperant un colp in extremis. I així arribà el colp, una falta espectacular de Parejo que es clavà per tot l'escaire, malgrat l'estirada de Keylor Navas. Tanmateix, poc ens va durar l'alegria. Una gran jugada d'eixe grandíssim lateral que és Marcelo va acabar amb un llançament que la defensa no va saber aturar, potser per no creure que fora capaç de posar la pilota on la posà.

El 2 a 1 no es va modificar, però almenys vam tindre el gust de veure patir i perdre temps tot un Reial Madrid. També ens feia goig imaginar com estarien els comentaristes, mossegant-se les ungles, nerviosos. Uns comentaristes que parlen dels rivals del Reial Madrid com si foren rivals de tot el món, com si foren equips estrangers. Ara, podríem dir que, com Obèlix, hem caigut en la marmita d'antimadridisme, i fins d'ací molt de temps no tindrem cap crisi de fe. F.A.