El València treballa vint minuts i maquilla un resultat que era humiliant.

Foto Levante-EMV

Encara no li havíem pegat el segon mos a l’entrepà, i el València ja perdia a Mestalla. Era la primera jugada del partit: treta de mig camp, pilota sobre l’àrea, la toca Canales i Juanmi, en l’àrea menuda, escorat cap a la dreta d’Alves, toca la ilota que rebota en el porter i li passa baix les cames. Un error incomprensible en un home de la seua qualitat. Una part del públic va començar a xiular el brasiler, amb timidesa però també amb constància, i és que Alves és un gran porter. D’això no n’hi ha dubte. Tot amb tot, la grada de Mestalla és conscient que un dia li caurà el travesser i prendrà mal i, a més a més, no és un porter fiable amb els peus. Ho deia anit un aficionat: amb els peus falla més que una escopeta de canya.

Voro havia tret a Siqueira de lateral esquerre, tot i que Lato estava a la banqueta. Per què? Doncs, preguntat per l’assumpte en la roda de premsa, el de l’Alcudia no ho va explicar i va dir eixes coses que diuen els entrenadors quan no volen dir res. Siqueira, l’home, sempre voluntariós però poques vegades encertat, va fer la tonteria de la nit: va començar a adornar-se amb el baló dins de l’àrea per eixir de la pressió d’un jugador basc, una forma estúpida de córrer riscos. La cosa acabà amb premi per al cavaller: en el seu afany de lluir-se i protegir el baló, Siqueira colpejà el rostre de l’atacant i aquest va caure com si un pes pesat l’hagués deixat KO.

Penalty, i van dotze, 12, sí una dotzena que ja li han xiulat al València en el que portem de temporada. A la marxa que va l’assumpte de les penes màximes, el València CF entrarà enguany en el Llibre Guiness. Qualsevol àrbitre és capaç de xiular-li un penal als de Mestalla, qualsevol. És evident que ni el València com a institució, ni Mestalla com a estadi, ni l’afició de l’equip li mereix el menor respecte a la colla de xiuladors del senyor Sánchez Armiño. Així són les coses.

És cert que la defensa del València comet pecats infantils amb més freqüència de l’habitual en Primera Divisió, i una prova és el que contem del penal de Siqueira d’anit. Però també és cert que eixe penalti no li el xiulen ni al Barça, ni el Madrid, ni a l’Atleti, ni al Sevilla, ni... i encara menys als seus estadis. El València, però, és un club devaluat, dirigit durant massa temps per mans inexpertes i sense pes en el món del futbol espanyol.

0-2 al descans, amb un primer temps en el que la Reial Societat va tindre massa premi a la seua faena, tot i que no es pot discutir que li va pegar un bany al València i sense despentinar-se. Al segon temps, cap al minut 20, els bascos van fer un contracop de llibre, i Oyarzabal va posar el 0-3 al marcador, la qual cosa va provocar un increment dels xiulits a Mestalla –tampoc no massa- i que una part del respectable decidirà que pagava la pena moure cap a casa i deixar-se arrere el repàs dels d’Eusebio Sacristán als de Voro Gonzàlez.

Doncs la cosa va canviar contra tot pronòstic. L’entrada de Cancelo i la de Mina, per Munir i per Nani, van ser un revulsiu. La de Cancelo, que va ser primer, va obrir la banda dreta, una cosa que Munir no està aconseguint pràcticament mai. El xicot no en fa una de bones, o ne fa una de tant en tant, però majoritàriament és una ànima del purgatori que ho intenta i ho intenta, però no l’ix quasi res. Nani, cal dir-ho, havia marcat de penalty abans de ser substituït, per unes mans de la defensa donostiarra. El portuguès va estar treballador i va donar proves de la seua classe, tot i que sense l’encert que caldria.

Això del gol va animar els de Mestalla, i també al públic. Tant i més quan Zaza marcà el segon. La remuntada o, si més no, l’empat van semblar possibles. Els que encara estàvem a Mestalla vam començar a animar i a creure en l’equip, els bascos van posar-se nerviosos i tot semblava que podíem viure una nit emocionant. De fet, en dues ocasions la pilota va estar a punt d’entrar, però finalment la cosa no va succeir. Mala sort.

Una pena haver regalat la primera part i els dos primers gols. Una autèntica pena, però és que aquest València no és gens ni mica de confiable. Val més que la temporada acabe quan més aviat millor. L’equip ja porta els mateixos gols en contra que en tota la temporada anterior, i encara ne queden quatre jornades. Malament està el pati.

Tot amb tot, dissabte tenim una cita al Bernabeu, on el Madrid està jugant-se la temporada. Ahir el Barça li’n va fer set a l’Sporting de Gijón, i els de Zidane una maneta al Depor. La derrota en València en aquell partit aplaçat de la primera volta encara li cou al Madrid i al madridisme, i dissabte és una ocasió per a d’ells de resarcir-se i poca cosa els agradaria més que fer-li un bon forat als de Mestalla. Esperem que es queden amb les ganes, però som conscients que per a aconseguir un resultat honrós, no ja algun punt que seria una alegria de les grosses, el València haurà de presentar un altre esperit. Si juga com a Màlaga fa uns dies o com la primera part d’ahir davant la Reial Societat, el tràngol del Bernabeu pot ser ben amarg. Veurem què passa dissabte.