 |
| Foto Levante-EMV |
El València va deixar de caminar sobre el fil d'aram fa unes
setmanes, quan va començar a allunyar-se dels llocs de descens d'una forma que
ara tot fa veure com a definitiva. Semblava, a més, que alguns dels malsons que
havíem tingut al llarg de la temporada (en forma de derrotes patètiques, a
Mestalla, a Anoeta o al Calderón, entre d'altres), també havien estat superats.
Ara bé, contra el Màlaga, ens van assaltar records molt negatius.
Els primers minuts ja van ser un clar avís del que havia de
vindre. Va ser una fase dominada de forma quasi absoluta per l'esquadra local.
Cada vegada que el València tenia el baló, la possessió durava el que tardaves
en parpellejar. Errors continus, passades sense objectiu, regats en zones
inoportunes... El Màlaga no va estar massa a prop de marcar, però les
sensacions eren molt dolentes. El València, amb Santi Mina en punta en lloc de
Zaza (que començà a la banqueta, tot i els seus últims bons partits), i Medrán
junt a Parejo, no aconseguia passar del mig del camp.
El Màlaga, cal dir-ho, va fer un partit excel·lent. Intens
en la pressió, correcte en les passades, vertical quan va poder, inspirat en
els un contra un... No sabem si serà la mà de Míchel o el desencert dels
visitants, però el cas és que els blanc i blaus van fer un partit molt complet.
Només Munir, en dues ocasions, va crear algun perill dels
visitants, amb un xut que anà fora per poc i amb un possible penal que hauria
estat important per al devenir del partit. No obstant això, ni la pilota entrà
ni l'àrbitre xiulà, i va ser el Màlaga qui es va avançar al marcador amb un gol
de Recio. Ontiveros, que va donar molts problemes a la defensa dels
valencianistes, va fer una centrada tancada que Alves hauria d’haver aturat per
dalt, al nostre parer; com que no ho va fer, Recio, que venia amb força des de
darrere, s'avançà a Lato, que no va saber interposar-se.
El segon gol arribà quan parlàvem de com de mal se li dóna a
Alves eixir de sota els pals. Una falta dubtosa va ser llançada per un Sandro
que per moments pareixia Ronaldo Nazario quan estava en el seu pes ideal, i el
baló pegà en Garay, que quedà estés (de fet, hagué de ser substituït); el
rebuig tornà a Sandro, qui enganxà un xut potent desviat lleugerament per
Mangala que es va clavar pel centre de la porteria. En aquest cas l'actuació
d'Alves no va ser tan dolenta, però potser hauria hagut de fer un poc més. Era
el minut 41, i es podria dir que la intriga es va acabar.
El 2-0 va ser en tot moment una càrrega inassumible per als
de Voro. No es pot dir que baixaren els braços en cap moment (i això sí que cal
esmentar-ho com a diferència amb els partits-malson de què parlàvem adés), però
mai va estar a prop la possibilitat de tornar de la Rosaleda amb un punt.
Carlos Soler va estar desaparegut, Parejo i Medrán,
desencertats, Enzo Pérez, massa agressiu... Va ser un partit molt dolent del
València, que tot i això va tenir un parell d'ocasions quan el partit
agonitzava: un mà a mà de Santi Mina amb Kameni que el gallec executà fatal, i
un remat a porteria buida de Mangala (el millor jugador del València,
segurament) que pegà al pal. Ambdues ocasions només van aprofitar perquè
maleírem el nul encert dels jugadors del València, de forma que el tedi i la resignació
es veien transitòriament eclipsades per un sentiment de ràbia més desagradable.
El partit acabà amb la sensació de que els dos equips es van
esforçar, però un va fer les coses amb sentit, i l'altre no. Primera derrota
després de quatre partits; s'acaba la ratxa positiva, i s'allunyen les
possibilitats d'acabar en un lloc de la classificació que no done vergonya. Ara
queden cinc partits on estarem més pendents de la preparació de la temporada
que ve que no d'altra cosa. Esperem, però, que el que vegem siga un poc millor
del que vam haver de patir a la Rosaleda. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada