lunes, 17 de abril de 2017

No li van poder fer una maneta al Sevilla, però ja arribarà.

Excepció feta del Reial Madrid, que no entra en el concurs,
Foto Levante-EMV
el Sevilla és sense discussió l’equip més antipàtic i desagradable de tots els que visiten Mestalla. Si fa uns anys el lloc li corresponia al Depor, fa temps que és el conjunt andalús el que suscita l’animadversió sense filtres de la grada mestallera. N’hi ha ganes de fer-li un bon forat al marcador, d’apallisar-los de debò, d’infligir-los una derrota d’aquelles que couen, que es recorden per anys amb la mateixa intensitat que la parròquia valencianista recorda aquell gol en el darrer minut de la pròrroga que va eliminar el València en la Europa League, després d’haver-los remuntat amb quatre gols.

Doncs ahir no va poder ser. El respectable va acudir a Mestalla com els dies de festa major, més de trenta sis mil aficionats vam seure a les grades, segons informà el Club a les pantalles i la megafonia de l’estadi. Fent encara la digestió, el sol calfava de valent, però el personal va estar amb l’equip des del principi de l’encontre. És cert que el rival encoratjava a fer-ho, però també ho és que el canvi experimentat pels xicots de Voro ha modificat l’escenari de forma més que notable.

Ara, el València juga al futbol. Pot guanyar o pot perdre. Inclús, com va ser el cas d’ahir, pot empatar. Però, juga al futbol.

Front al Sevilla, un equip dels de dalt, que està competint per jugar Champions la temporada pròxima, els blanc i negres van deixar clar que podien mesurar-se amb ells. I, de fet, ho van aconseguir: són dos equips de la mateixa alçada.

El partit va ser molt igualat. Tots dos equips van fer evident el respecte per l’altre i, també, un cert conservadorisme a l’hora de tancar-se ben bé darrere, de no oferir espais fàcils al rival i de lliurar una dura batalla en el centre del camp. En el darrer quart del partit, el València va cedir la pilota als andalusos i va confiar en el contracop. No va poder ser, però l’empat final al marcador va ser un resultat just per als dos equips.

Així doncs, tot i que no van aconseguir materialitzar el desig de fer-li un bon forat al Sevilla, val a dir que allò important és que el València va ser un equip dur en defensa, creatiu en el centre del camp i perillós en l’àrea rival. Montoya i Lato van destacar per les seues bandes, excel.lent notícia particularment pel que fa al xicot de la cantera de Paterna. Garay i Mangala potents i segurs, que és allò que s’espera d’uns centrals amb el seu currículum. Alves també va donar bones respostes quan va ser exigit, especialment en dos balons per dalt que no són, precisament, la seua especialitat. Parejo, Enzo, Munir i Soler van lluitar pel centre del camp on van trobar-se amb Iborra i amb N’Zonzi, que van jagar a un gran nivell. Zaza amb Orellana per darrere seu van ser la punta de llança dels de casa, tot destacant l’italià com un home que sempre intimida les defenses, un home que sap rebre d’esquenes i fer jugada o cedir-la a un company que ha entrat pel forat que ell pot obrir. En la part final van eixir Cancelo, Mina i, una bona notícia, Nani. Tres homes que tot i que ahir no brillaren massa, són gent en la que es pot confiar sense problemes.

En conclusió, un equip que ha aconseguit esborrar l’angoixa de l’afició que fa unes poques setmanes patia davant l’abisme del descens, tan pròxim com va arribar a estar. Ara no és hora de lamentar-se perquè la reacció ha arribat tard i a l’única cosa que pot aspirar-se és a quedar entre els deu primers. Ara és l’hora de reflexionar sobre tantes coses com s’han fet mal en el Club durant massa temps. De lamentar-se i de corregir-les de cara a la pròxima temporada. Esperem que a Singapur traguen conclusions i les apliquen per tal d’evitar els desficacis i les malifetes del passat recent.

Tot i que el resultat d’ahir va ser un empat, tot i que no ha van haver gols, la bona qüestió és que vam veure un partit de futbol intens i competit, que els jugadors van donar espectacle i que el públic s’ho va passar bé amb l’emoció i la intensitat de l’encontre. Que ens hauria agradat més fer-li una maneta al Sevilla? Clar que sí, però ahir no va poder ser. Ja arribarà eixe dia.


No hay comentarios :