Per fi, hem viscut la setmana fantàstica: tres victòries en tres partits.

Foto Levante-EMV

Tres de tres, nou punts en tres jornades. El València s’ha desfet del Depor, el Celta i el Granada, els dos primers a Mestalla i l’andalús a domicili. Ha sigut, sens dubte, la setmana fantàstica. Una setmana d’alegries per a la perjudicada afició valencianista què ahir, a Los Cármenes, va veure com el seu equip abocava potser definitivament l’equip de Lucas Alcaraz en el descens a Segona Divisió.

El partit va ser còmode, especialment quan els de Voro van fer-se amos i senyors de la partida passats els primers minuts en els que el Granada va eixir a jugar-se-la atacant amb certa intensitat. Tanmateix, l’intercanvi de colps dels primers compassos del partit van concloure quan el València va fer-se amb el control del mig del camp. Medrán, impecable com a mig centre defensiu, i la parella d’excel·lència que formen Parejo i el jove Soler, cada dia que passa tot confirmant la classe que té. La defensa, inhabitual, formada per Montoya i Lato en els costats, i Abdennour i Mangala com a centrals, va mostrar-se segura i confiable, tant com era tremolosa en setmanes passades.

Encara no s’havien assolit els vint minuts de joc quan Montoya posà una pilota precisa sobre l’àrea, i Zaza va rematar amb convicció, picant-li la pilota al porter Ochoa. Tres minuts després, el centre vingué des de l’esquerra, i va ser Santi Mina qui va posar una pilota rasa que de nou l’italià envià a la xarxa davant la insolvència de la defensa andalusa. Era el minut 22 i el València es posava en el marcador 0-2. A partir de llavors, els de negre i taronja van fer-se amb el control del partit, el Granada es va desconnectar de la seua afició i el València encara va poder aconseguir incrementar la renda. Si no va ser així fou per un parell d’excel·lents actuacions del porter Ochoa i perquè l’àrbitre tallà erròniament un contracop de Cancelo, que ahir va tornar a reivindicar-se. En tornar del descans, esgotades de nou les efervescències del Granada, el València tornà a controlar el partit quasi a plaer.  

Tant va ser així que poc abans del minut 10 de la segona meitat, els de Voro van fer una mena de rondo en tot el camp. El Granada va estar més de dos minuts seguint la pilota amb la vista, mentre tots els jugadors del València la tocaven i la tocaven, fins a 38 passes vam veure per la televisió fins que Soler li va posar una pilota precisa a Santi Mina qui va marcar un dels millors gols com a obra col·lectiva que recordem.

Tot semblava vist per a sentència, però està clar que a aquest equip sempre ha de passar-li alguna desgràcia. Diego Alves havia de treure de porteria i, justetament en eixe moment d’impactar el peu contra la pilota, l’home va esvarar-se. Ai, quina desgràcia!!! La pilota arriba senzilla al punta andalús Ponce, Mangala intentà neutralitzar-lo, però l’argentí va maniobrar molt bé i va batre Alves. Era l’1 a 3, i el Granada va rebre un suplement vitamínic que no esperava. Van ser uns minuts de certa tensió perquè els d’Alcaraz posaren tota la carn en la graella i el València va perdre la contundència necessària en defensa i amb un parell d’errors en contracops francs que haurien d’haver fet pujar el 4 al marcador dels visitants. Munir va fallar-ne una i Lato una altra, desbaratades pel porter la primera i per un defensa la segona.

En qualsevol cas, passats eixos minuts en els que el València va tardar a fer-se amb el control de la pilota, l’encontre arribà a la seua finalització. Els canvis que van donar entrada a Munir, Orellana i Siqueira a penes van tindre incidència. El xilé, va trotar sense cap efectivitat, mentre que Munir va donar una vegada més símptomes de l’ansietat que l’afecta. L’entrada de Siqueira, ja al final, va ser un gest de Voro amb el brasiler, molt estimat a Granada, on va ser rebut per l’afició local amb una forta ovació.

En conclusió, un partit tranquil·litzador i encoratjador alhora. Sembla que solventades les urgències i el pànic propi de la zona baixa, els de Mestalla estan assolint el nivell de joc que haurien d’haver fet servir durant tota la temporada. Ningú pot discutir el mèrit de Voro, un home que ha sabut posar ordre en el vestidor de la sempre convulsa institució de l’Avinguda de Suècia.

Esperem ara que diumenge vinent, davant el Sevilla a Mestalla, l’equip continue amb la ratxa i estiga a l’alçada de les circumstàncies. És coneguda la poca estima que l’afició de Mestalla té per l’equip andalús, sempre un adversari desagradable i irritant, així que en aquesta senda d’alegries tan merescuda per l’afició valencianista serà un plaer veure com els andalusos cauen derrotats. Esperem-ho. Si van caure els dos gallecs de forma consecutiva, bé estarà que ara el duo d’andalusos còrrega la mateixa sort.