 |
| Foto Levante-EMV |
A l'onze inicial,
les novetats més destacades van ser Mangala per Abdennour, Siqueira pel
lesionat Gayà, i Cancelo per Montoya. El portugués va explicar que s'havia mal
interpretat que demanara silenci a la graderia; la veritat, teníem poques ganes
d'escoltar el que diguera, però lamentem una mica no haver conegut totes les
explicacions perquè amb eixe titular segur que provocaven riallades. En
qualsevol cas, anit sí que es va disculpar, i ho va fer amb el seu, segurament,
millor partit de la temporada: seriós i compromés en defensa, espectacular en
les carreres, inspirat en els regats (dels quals no va abusar com en altres
ocasions)... Quasi diríem que estava afectat per la síndrome Miguel Brito (ja
sabeu: lateral portugués, irregular en el seu rendiment, que després de cada
polèmica feia un partit antològic), esperem que les similituds es queden aquí i
no calguen armes de foc perquè el jugador se centre.
La primera part
va ser prou avorrida. El València començà relativament bé (i ja van...), però
va ser el Celta el primer a avançar-se, gràcies a una eixida mesurada molt
malament per part de Diego Alves en una falta prop de l'àrea. Cabral se
n'aprofità i amb un suau toc va fer pujar el primer gol al marcador. A partir
d'aquí, el València, que ja no estava fent res, va poder rebre algun altre gol
per culpa de diverses pèrdues en llocs compromesos. Enzo Pérez no estava massa
encertat, i dos errors seus van fer trontollar el partit per als locals.
Ara bé, ja
avançada la primera meitat, Parejo, que va estar prou encertat, va marcar un
gol després d'un gran colp de taló de Zaza (lluitador, com sempre, però menys
intervinent del que voldria), que permeté a Cancelo arribar a la línia de fons
i posar el baló en l'àrea menuda. Certament, si Parejo no aguantara tant el
baló en el seu poder i no perdera cada partit 5 o 6 pilotes en camp propi per
culpa d'eixe afany per humiliar rivals sense èxit, estaríem parlant d'un
jugador completíssim: fa moltíssims metres, no sol fallar les passades, apareix
en distintes zones del camp amb diversos recursos segons demane l'ocasió,
llança bé les faltes...
La primera part
acabà amb un empat a un i sensacions d'un partit dolent (no ridícul, òbviament,
però sí avorrit), però aquestes desaparegueren en la segona part. Cancelo va
continuar fent de les seues, i Voro va posar Carlos Soler d'interior dret,
canviant la posició amb un Orellana de qui comença a deixar de sorprendre que
passe desapercebut. El jove valencià, una de les poques indiscutiblement bones
notícies del València aquesta temporada, si no l'única, es va erigir en
protagonista absolut de l'encontre. Anem, però, per parts.
Cancelo, amb un
xut amb molt poc d'angle, havia advertit els gallecs que puntuar anit a
Mestalla no seria fàcil. Poc després Lato, que va entrar per Siqueira, va posar
un baló a l'àrea perquè, aquesta vegada Munir, completara una seqüència
extraordinàriament pareguda a la del primer gol per culminar una remuntada que
no es produïa a Mestalla des del temps d'Espanyeta. Ara bé, encara faltava, com
en les pel·lícules, el suspens, la injustícia, el conat de tragèdia i la
intervenció èpica final per completar la nit.
Fernández
Borbalán ja ens havia irritat prou durant tot el partit, amb una sèrie de
decisions arbitrals de poca transcendència però recurrents i, al nostre parer,
errònies, principalment xicotetes faltes que xiulava quan les feien els locals
però no quan les cometien els visitants (evidentment, segur que a Vigo diran
que passà a l'inrevés, però bé, són impressions). El nostre disgust s'accentuà,
i molt, quan va xiular un penal discutible (l'enèsim aquesta temporada) de
Soler sobre Iago Aspas. El mateix davanter marcà, i al minut 80 ens vam veure
empatats i amb temor de no patir una remuntada que hauria estat cruel i
dolorosíssima.
En eixe moment
arribà Carlos Soler. És, ja ho hem dit, l'única esperança vertadera de futur
d'aquest equip. Té una conducció de baló molt bona, una potència que no es
troba en cap altre integrant de la plantilla, una gran visió de joc...
Evidentment li queda molt per millorar (nosaltres pensem, per exemple, que hauria
de tindre una intervenció més regular en el joc del València, perquè hi ha
fases en què no apareix). No obstant això, cada dia demostra coses noves. Anit,
a la segona part i en l'interior dret, va començar a participar més al joc, amb
bones combinacions, un parell de regats espectaculars i un xut que no va eixir
bé però era perillós.
Corria el minut
85, però, quan Enzo Pérez, que en la segona part, com quasi tot l'equip, va
millorar molt, va fer una d'eixes conducció de baló que fa ell amb més fe que
habilitat, superant rivals més per força que no per estar inspirat. Després
d'una llarga carrera, pressionat per diversos rivals, l'argentí aconseguí
passar el baló a Carlos Soler, desmarcat i amb la defensa del Celta pitjor
col·locada que la del València un mal dia (bo, potser això és impossible, però
molt mal col·locada), i el jove no va fer més que alçar el baló des de fora de
l'àrea per aprofitar la posició avançada de Sergio, el porter. Va ser un únic
toc, subtil, però que va saber-nos a glòria.
Als minuts finals
es van veure mostres de cansament en els dos equips, i algun error visitant que
va servir per arrancar-li uns segons al cronòmetre i prendre un poc d'aire. Al
final del partit, l'afició reconegué l'esforç, l'encert i l'èxit d'un dels pocs
partits meritoris (els podem comptar amb els dits d'una mà), d'aquesta
temporada. S'ha llegit aquests dies, una vegada més, sobre el comportament
excessivament crític de la grada de Mestalla, però sincerament, si el València
fera habitualment la meitat del que va fer anit en la segona part, no tindrien
motius sinó per agrair l'aportació de l'afició. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada