L'equip de Pepe Mel va dominar el baló la major part del partit; el València va fer un partit dolent; el Deportivo va proposar una idea de futbol més atractiva; el València va marcar tres gols que van poder ser uns quants més; els millor jugadors van ser els porters, i costa destacar a un jugador de camp del València, tot i que hi hagué tres gols; l'afició local se'n va anar prou enfadada de l'estadi. Són afirmacions que poden semblar incompatibles, però el València de la temporada 2016-2017 no coneix límits.
Una vegada més, el València va eixir amb prou força. En cinc minuts havia tingut dues rematades perilloses, per part d'Orellana i Zaza, després de sengles bones combinacions. El xut del xilè fou prou dolent (com el seu partit, en general: costa recordar el mediapunta desequilibrant dels primers dies a València) i el de l'italià una miqueta millor, però Lux va respondre bé. A continuació, un penal en contra. Tot hauria estat prou distint si el desenllaç de la jugada hagués estat un altre, però Alves aturà el llançament i la crisi desaparegué (tot i un esglai ens segons després: gol anul·lat al Deportivo).
Poc després, una falta llançada per Parejo i defensada pèsimament va donar lloc al primer gol. Remat de Munir al travesser, rebuig a Garay, que marca quasi a plaer, i tot en uns tres segons en què la defensa gallega no es mou de la línia del punt de penal, reclamant un fora de joc inexistent. Dóna certa alegria saber que no només el València comet errors inexplicables. Poc després, quan encara el Deportivo no s'havia fet amb el domini complet del baló, un còrner llançat també per Parejo va ser rematat involuntàriament per Albentosa a la seua pròpia porteria.
Amb dos a zero, la cosa es posava bé, hi havia motius per estar confiat i per veure el partit a gust, però que li anem a fer, amb aquest València la satisfacció és una quimera. El Deportivo dominava, però la seua defensa tenia molt poca seguretat, per la qual cosa cada contraatac pareixia una via clara per al tercer gol. Ara bé, no sabem si és desgana, falta de capacitat, obcecació o qui sap què, però cada vegada que el València podia fer alguna cosa, tot quedava en un no res: o una centrada dolenta de Gayà, o una passada a un rival de Munir, o una passada a l'espai (en sentit estricte: on no hi ha, ni hi pot haver, ningú), d'Abdennour.
Com que el marcador era el que era, i com que els davanters del Deportivo semblaven els del Sporting de Benifurtem en un mal dia, la cosa estigué més avorrida que altra cosa. Perquè els de Pepe Mel tenien el baló, sí, però les ocasions que van crear es poden comptar amb els dits d'una mà, i només una o dues vegades van obligar a Alves a esforçar-se. Quan tenia el baló el València, es donava un altre fenomen gens infreqüent enguany: tinga el baló on el tinga el València, ja siga en la frontal de l'àrea rival o en un cantó de camp propi, ja en un contracolp o en una falta treta en curt, la pilota tendeix a acabar en els peus de Diego Alves. És difícil d'entendre, sobretot perquè no és un porter que done una seguretat especial amb el baló als peus, però ocorre.
La segona part va ser encara més avorrida que la primera. Només Carlos Soler li posava un poc de verticalitat i només Zaza pareixia tindre ganes. Així fins que va entrar un tal Marlos, davanter, per un migcampista, i clar, els contracolps es van fer cada vegada més perillosos. Encara que Orellana i Munir, un dia més, estaven negats, hauria resultat estrany no fer un tercer gol. Cancelo, al camp des del minut 80, va marcar en la tercera ocasió consecutiva que va tenir. Es podria pensar que el tercer gol va aportar tranquil·litat, però d'una banda, la cosa ja estava prou tranquil·la (en sentit pejoratiu: avorrida), i d'altra, el gol va donar lloc a la fúria de Mestalla.
I és que Cancelo, que com tot valencianista sap ha fet una temporada per oblidar, va aprofitar el gol per reivindicar-se a base de fer el signe del silenci de cara a la grada i assenyalar el seu nom a la samarreta. Després pareix que va demanat perdó i es va intentar justificar dient que ho està passant malament, però no es pot justificar una actitud que, a banda de perjudicar el propi jugador, confirma la sensació de que la major part dels futbolistes tenen la intel·ligència justeta per acabar el dia. Total, que Mestalla la va prendre amb ell i, en els tres minuts que restaven, va xiular Cancelo com si Peter Lim hagués agafat un micròfon i, enmig de la gespa, hagués dit que el València és un equip patètic. És a dir, l'afició xiulà amb ganes.
En fi, una altra vesprada de diumenge invertida en un esdeveniment que, tot i la clara victòria, proporciona la mateixa satisfacció què que òbriguen una caixa del supermercat just quan t'acostes: innegable, però poc intensa. El millor de tot és que queda un partit menys perquè acabe la temporada, però reconèixer això és tan dur que millor no reflexionar al respecte, perquè arribarem a conclusions massa preocupants. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada