lunes, 20 de marzo de 2017

Ens conformem amb poca cosa: amb perdre amb dignitat ja en tenim prou.

Foto Levante-EMV
La veritat és que la penya blanc i negra es conforma ja amb poca cosa. La derrota digna davant el Barça va ser celebrada pels jugadors, per Voro, per persones sensates de l’entorn del Club i per una part dels aficionats com a positiva.

I no els falta raó: és cert que el València va estar viu al partit fins al minut 88, quan arribà el quart gol dels blaugrana. Fins eixe moment, els aficionats encara van poder somniar amb un contracop dels de Mestalla que permetera igualar a tres el marcador i treure un puntet. El somni, més el resultat d’un desig que d’allò que estava passant al camp, s’aguantava sobre dues potes: el València havia estat capaç de fer-li dos gols al Barça a casa seua, i encara amb un home menys havia mantingut un bon resultat des que Messi havia fet el 3-2 al minut 52.

Els de Voro s’havien posat per davant en el marcador a la mitja hora de l’inici de l’encontre, gràcies a un magnífic remat de cap de Mangala, després un córner botat per Parejo. Alegria i color del valencianisme, que havia vist el seu equip eixir sense complexos davant un Barça al qual fins i tot es pressionava l’eixida de baló.

Però el Barça és molt de Barça i, ai, la defensa valencianista és fràgil i vulnerable com a poques en el campionat. Ahir va fallar de manera clamorosa pel centre: tres errors de Garay, Mangala i Abdenour van ser tres gols com tres sols. Amb una defensa de mantega com la de Voro, Neymar, Messi i Suàrez són tres llops en un corral de cabretes.

Quin desastre de defensa, mare! Quin desastre! ¿Quantes vegades ho hem escrit en aquest tauló esportiu al que porguem el nostre pecat de valencianisme futbolístic? Ahir va ser terrible constatar, una vegada més i van N, la feblesa defensiva dels de Mestalla. De mostra un botó: Neymar treu de banda  sobra l’esquena de Garay on està Suárez, qui es planta davant d’Alves i marca sense compassió. Un gol de pati de col.legi amb professionals de primer nivell sobre la gespa. Qui en dóna més?

A banda d’això, una vegada més els problemes de sempre:  per a treure el baló controlat, per a baixar i quedar-se amb les pilotes llargues, per a eixir de la pressió sobre els centrals, per a connectar amb els homes de davant i, entre aquests, la freqüència amb la que sobra un o dos regats, en les que no saben què fer exactament amb la pilota.

Tot amb tot, homes com Soler i Gayà van destacar sobre el conjunt. Parejo va tindre el seu paper i Munir marcà un gol. Però, l’ex del Barça continua barallant-se amb ell mateix [va fallar una ocasió clara], i encara que diuen que Orellana va jugar, no el vam veure sobre el terreny de joc en tot el partit. Les eixides de Zaza i Bakkali, inofensives.

Doncs bé, dit tot això, al final de la partida regnava una certa sensació d’haver competit, d’haver caigut amb dignitat davant un Barça que li ha amargat la vida a Unai Emery. Jugar amb un home menys tota la segona part i arribar amb certa il.lusió fins el minut 88 en Ca’n Barça ja ho considerem un èxit.

Perdre amb dignitat ja és un resultat positiu a aquestes altures de la vida d’aquest València dels nostres pecats. Com l’equip no va mostrar la indolència i la impotència de partits anteriors recents, doncs ja ho tenim bé. Caldrà treure alguns punts més, i esperar que els cuers continuen esforçant-se en no deixar de ser-ho. Així abandonarem l’angoixa de l’amenaça del descens, i esperarem que acabe la temporada en les aigües tranquil·les de la segona meitat de la classificació.


Quina aspiració tan grollera i trista per a un equip i una afició que acaben de fer els noranta vuit anys, i que han viscut des de sempre amb l’orgull de formar part de l’elit del futbol europeu. Però és què, certament, no podem aspirar més què a desitjar que acabe prompte la temporada, a treure els punts que fan falta encara i a caure amb dignitat en les derrotes. Amb què poca cosa ens conformem.  

No hay comentarios :