Una forma d’amargar-te un dissabte: anar a Mestalla.

Foto Levante-EMV

El tal Tebas i la LFP estan decidits a fer que molts ens plantegem si paga la pena viure pendents dels horaris que ells imposen cada setmana, que no sols pot ser a una hora intempestiva, en dia laborable o festiu, sinó si és acceptable que l’agenda personal i familiar estiga mediatitzada pels horaris decidits a Madrid. Ahir, per primera vegada en la seua història, el València va jugar a l’hora de la mascletà, i això perquè a Madrid el València, els valencians, les falles i els interessos dels aficionats blanc i negres no pinten fava.

Doncs bé, no contents amb haver d’anar a un partit a l’hora de la cervesa i la mascletà, no contents amb haver de modificar costums tradicionals entre nosaltres, el Club, l’Equip dels nostres amors et dóna un disgust rere un altre. Ahir no vam acabar en tragèdia [futbolística, s’entén] perquè a última hora Munir i la sort vam permetre rescatar un punt quan ja semblava que la derrota era segura.

L’afició valencianista espera que els seus jugadors es deixen la pell al camp per a aconseguir la victòria, espera compromís i esforç, però també espera qualitat professional. Doncs bé, ahir, una vegada més, la decepció i el mal regust de boca va ser tot allò que vam aconseguir els que vam calfar la cadira de Mestalla. Ni guanyes de vèncer el contrari, ni –menys encara- bona praxis professional.

I això que l’enemic era un dels cuers de la classificació, un equip que estava a set punts de la ratlla del descens. Un equip, com l’Sporting de Gijón, modest però històric i amb una escola de la que han eixit grans jugadors des de fa dècades, va plantar-li cara al València en casa seua, en el vell Mestalla. I ho va fer amb valentia, però a més d’això jugant millor que el València. Desplegant-se millor sobre el camp, exigint molt als de Voro no sols per a deixar-los acostar-se a la seua àrea, sinó per deixar-los eixir de la pròpia. Mangala i Garay, Garay i Mangala, Alves, roda i volta, tocant i tocant la pilota una vegada i una altra, per a intentar que la pilota arribara a Parejo o Soler i superar així la primera línia de pressió dels asturians.

Els de casa semblen agarrotats, incapaços de fer un canvi de joc de quaranta metres, ni de trenta, ni de vint. Sempre la pilota al peu, però mancats de qualitat en moltes de les ocasions per a consumar el desig. El centre del camp va ser, una vegada més, terra pantanosa per als de Voro. Tampoc no funcionaren els desdobles per les bandes, tot i que Gayà va ser de lo milloret de l’equip. Ni pilotes interiors, ni passes en llarg, ni pilotes al forat. Res, amassar i amassar la pilota en passes curts, i poca o nul.la capacitat per a sorprendre al contrari.

Zaza lluita, però amb escassa eficàcia; Orellana, per la seua part, no ens recorda a aquell interior elèctric i lluitador que ens visitava i ens donava per a salar amb la samarreta del Celta. I Munir, ai Munir, pobre xicot, sembla estar travessant una depressió i sempre li’n sobra un regat.

Parejo i Soler tenen qualitat, és indiscutible, però el madrileny és un perill per la seua parsimònia, i Soler massa jove com per a carregar amb el paper que hauria d’assumir un jugador de la casa en la situació actual. Amb qualitat, que ningú li discuteix, Parejo és poc segur, poc confiable. De fet, ahir fallà un penalty que hauria significat avançar-se en el marcador; i el fallà perquè el tirà malament, i Cuellar –que havia fet tot el possible per alterar-lo- va endevinar per on anava a disparar.

Poc després, els asturians van aconseguir un gol que els feia justícia, i Mestalla començà a tremolar i a preguntar-se si no hauria sigut molt millor haver anat a la mascletà i passar d’uns jugadors que no es treuen la pasta dels dits i que, després de fer la matxada de vèncer el Reial Madrid, sembla que ja tenen tota la faena de la temporada feta.

Lamentablement no és així. La ratlla del descens està relativament lluny, però no tant com voldríem. Així que algú hauria de tindre la suficient autoritat en el vestidor com per a exigir major intensitat, major claredat d’idees i, alhora, per a aconseguir que els que tenen les fitxes més altes justifiquen el per què cobren el que cobren.

Si això no passa, els crits de Peter ves-te’n ja es faran més insuportables. I mentre els aficionats veiem què passa amb el descens, mentre els aficionats ens preguntem per què hem de continuar acudint a Mestalla a passar un parell d’hores amargues, el més greu serà quan arribem a preguntar-nos si paga la pena renovar els passes per a la pròxima temporada.

Aguantar els horaris de Tebas i la LFP ja és dur, però pagar per anar a Mestalla a passar un mal tràngol pot ser massa.