3/06/2017

Un València tan indolent com impotent fa vergonya al Manzanares.

Foto levante-EMV
Hi havia molts motius que indicaven que el partit al Vicente Calderón era, per al València, un tràmit que calia passar el més aviat possible per tal de centrar-se en el que de veritat importa, en els seus rivals directes. Podem esmentar la diferència de punts, la diferència de competitivitat, els nefastos partits a la vora del Manzanares dels últims anys o el fet que, mentre l'Atlètic es jugava mantindre's en zona Champions, el València només podia passar, d'estar enmig del no res, a estar en terra de ningú.  

No hi havia massa esperances en què el València tornara de Madrid amb un resultat positiu, però el que va ocórrer a l'hora de la migdiada d'ahir diumenge va ser un càstig cruel per als aficionats que vam tenir ganes de seure a veure el partit. Si cabia témer que el València es limitara a evitar el ridícul en camp matalafer (cosa que ja és molt irritant), fins i tot amb eixe objectiu humilíssim va fracassar, i acabà donant més vergonya que altra cosa. Va tornar-se'n amb un tres a zero, però podien haver estat, fàcilment, cinc. En canvi, el València quasi ni s'acostà a la porteria d'Oblak. 

Cal recordar, i no és un detall menor, que l'Atlètic venia de jugar dijous a la nit (amb tot l'afer Torres inclós), i el València havia jugat dimarts (en aquella experiència inoblidable front al Leganés), per la qual cosa havia tingut dos dies més de descans. Per això, sembla, els locals van eixir a marcar prompte i contemporitzar, tancar-se arrere per estalviar esforços i jugar al contracop. Al segon 20 ja havien posat un baló en l'àrea de Diego Alves, i al minut 11 van marcar el primer gol: passada dolenta de Parejo i contraatac mal defensat per la parella de centrals. 

Tanmateix, l'Atlètic, tot i donar-li el baló al València, va mantenir una intensitat que ja voldríem nosaltres per als blanc i negres. És cert que esperaven als de Voro en camp propi, però no van deixar en cap moment que cap jugador valencianista xafara l'àrea amb el baló als peus. De sobte, quan un visitant s'acostava a zona perillosa, es veia envoltat per dos, tres o fins a quatre matalafers, que no donaven treva: potser eixira un regat, però és que per superar la pressió calia enllaçar-ne uns quants. 

Es pot resumir el partit del València amb el fet que va crear un total de 0 ocasions de gol. O, si es vol, amb el de que les aproximacions més perilloses van ser, d'una banda, un llançament de Munir des del cercle central que, tot i no anar entre els tres pals, va ser rebutjat per Oblak a córner, i d'altra, un xut de Zaza que després de tocar en un defensa, arribà suau a les mans del mateix porter. Orellana va estar desaparegut (i, quan va aparèixer, les seues intervencions es comptaren per pèrdues de baló), Parejo, lent, Cancelo, com últimament, Munir, que ja quasi trobem a faltar a Rodrigo (imagineu!)... Intentar salvar a algun jugador de l'equip és una faena estèril. Hi hagué intervencions encertades (Mangala aturà una clara ocasió de Gameiro, Alves va fer una gran parada a Griezmann, Enzo Pérez estigué intens, etc.), però d'ahí a parlar d'un bon partit de ningú hi ha un món. 

Només encetada la segona meitat arribà el segon gol de l'Atlètic, s'apoderà de nosaltres el sentiment que el València només aspirava a no ser humiliat i, quan els aficionats ja estàvem més o menys conformes, arribà el ridícul. En cosa de deu minuts es van succeir tres passades enrere errònies (d'Enzo, Cancelo i Bakkali) que van deixar als davanters de l'Atlètic de Madrid sols davant Diego Alves. Al final, el desastre es va consumar amb una mena de passada rebutjada sense voler per un jugador de l'Atlètic que va permetre Griezmann marcar el tercer quasi a plaer. 


Acabà el partit i vam sentir, una vegada més, que acabava la penitència. Un partit sense emoció, un equip sense ganes, un resultat injust per que no va reflectir la superioritat madrilenya i una diferència d'actitud, de tècnica, de tàctica i d'encert entre els dos equips que no fan sinó deprimir-nos una mica més. Està clar que el València, ara per ara, no pot competir amb l'Atlètic de Madrid; però l'afició, una vegada més, no mereixia el que va rebre. F.A.