lunes, 22 de mayo de 2017

Una temporada amarga que finalitza amb una derrota trista

La derrota per 1-3 front al Vila-Real va tancar una temporada per oblidar. La veritat és que, tot i que el resultat va ser un poc excessiu (seria atrevit, no obstant això, dir que el València meresqué conservar algun punt), el partit va exemplificar la marxa de l'equip propietat de Peter Lim durant tot el curs.

L'encontre va començar, igual que la temporada, amb un desastre. Una acció inexplicable de Santos, que ocupava el lloc de Garay, va permetre Roberto Soldado marcar el primer gol al minut 1. Els minuts següents van ser un resum de l'inici de la Lliga: poc de joc, cap ocasió i inferioritat manifesta vers el Vila-real. Si la Lliga hagués continuat com començà, el València hauria descendit, de la mateixa forma que si, front al Vila-real no hagués reviscolat, el resultat final hauria pogut ser d'escàndol.

El València començà a espavilar conforme avançava el primer temps, i amb algunes bones combinacions va poder contrarestar, per una estona, l'evidència que s'enfrontava a un equip millor. Parejo va obligar el porter visitant a realitzar una intervenció quasi miraculosa, i Gayà, poc després, tingué una altra bona ocasió. Com en tantes altres vesprades, el València s'acostava a l'àrea rival, però hi havia una absència d'idees clamorosa. Així, un li passava el baló a l'altre, aquest a un tercer, després a un altre... Fins que els defensors de Fran Escribá interceptaven el baló, i tornada a començar. Van ser, en qualsevol cas, uns minuts on la crisi inicial es va aturar.

El descans arribà quan el públic ja estava començant a deixar de xiular a Aderllan Santos cada vegada que tocava el baló (resulta curiós, com hem dit altres vegades, que es penalitze un error de concentració amb xiulits, l'efecte principal dels quals és la desconcentració). La imatge de l'equip era més o menys digna. Especialment sorprenent va ser el partit de Rodrigo, jugant de mitjapunta, que si bé no va ser el millor ni va fer un partit per recordar, donat el que és habitual en ell, el balanç és positiu.

A la segona part, primer, un xut visitant que va pegar la xarxa de la porteria per fora va tornar a fer-nos pensar en la humiliació de l'inici; igual com, fins fa no massa mesos, encara temíem el descens, tot i haver evidències (bàsicament, l'existència d'almenys tres equips que feien cara de segona divisió) del contrari. Tanmateix, poc després, Rodrigo va servir una gran centrada perquè Nani marcara el gol de l'empat i ens permetera creure en acabar bé la temporada. Estàvem poc més enllà de l'equador del partit, i just a l'equador de la Lliga tingué lloc aquell gran dia en què, precisament al Madrigal i sota el comandament de Carlos Soler, pensàvem que aquesta Lliga podia no ser un desastre complet.

Poc de temps van tardar els fets, però, en tornar-nos a la realitat, a fer-nos pensar que el València de Voro no arribaria massa lluny, com poc tardà el Vila-real en tornar a posar-se per davant al marcador. En menys de cinc minuts, Trigueros marcà, de nou sota l'atenta mirada d'Aderllan Santos. A partir d'aquí es va veure el València més típic de la temporada. Un vull i no puc, un equip honest, que la major part de les vegades s'esforça, però que té un estat anímic nefast i unes carències evidents. Els errors van començar a ser cada vegada més freqüents i, tot i alguna ocasió, el Vila-real va començar a estar, per primera vegada en una llarga estona, molt còmode al terreny de joc. La imatge del València, però, no era massa dolenta. 

No obstant això, el desànim creixia, i el cansament va fer acte de presència. En una bona combinació, passat el minut 85, Sansone va marcar el definitiu 1-3. Va ser una imatge molt simbòlica, la dels últims minuts dels jugadors del València correguent per Mestalla com si tingueren alguna cosa a aconseguir, però amb més vergonya que fe. El Vila-real acabà el partit entre crits de "olé" dels seus aficionats, amb combinacions llargues i còmodes perquè els estertors de la pressió dels jugadors locals no donava com per furtar balons.


S'acaba una Lliga penosa amb una derrota trista. Una temporada per oblidar, en què costa salvar a algú més que a Voro, Carlos Soler i alguna intervenció puntual més. S'acaba, esperem que per un període ben llarg, el haver d'anar a Mestalla amb por de passar vergonya, amb la sensació que el que hom està a punt de presenciar és, en el millor dels casos, una pèrdua de temps i de diners i, en el pitjor, un via crucis desagradabilíssim. Esperem que l'any següent, amb el nou entrenador, les coses canvien ràpid, si no quant als resultats, sí, almenys, pel que fa a la imatge i les sensacions que transmet l'equip. Després de dos temporades com les últimes viscudes, ens ho mereixem. F.A.


No hay comentarios :