Foto Levante-EMV |
Poques coses agraeix més la parròquia de Mestalla als seus jugadors que
veure’ls vèncer al Reial Madrid. És, ha sigut i serà un equip antipàtic, que
sempre ha mirat per damunt del muscle als demés, que sempre ha fet valdre ser l’equip del govern i dels governants de
Madrid, i que se’n ha beneficiat històricament del favor del Col·legi d’Àrbitres.
Allò d’així, així guanya el Madrid no
és un invent d’una ment enfervorida, no; és una realitat que els que ja tenim
més anys dels que voldríem hem viscut tota la vida. Afortunadament ahir el col·legiat
no va ser determinant, però va xiular coses com per a dubtar de la seua
voluntat de ser imparcial. Podem dir, si més no, que cada vegada que va dubtar,
va xiular allò que afavoria als de Zidane.
No importa, allò realment rellevant és que el València de Voro va sumar
tres punts més a la casella; que van dos partits consecutius guanyats contra
rivals d’entitat, i –allò que és més important- que l’equip va recuperar
sensacions d’equip consistent que va jugar ràfegues de gran qualitat. A més a
més, una darrera anotació que cal remarcar: ahir, Mestalla va ser un gran
estadi de futbol, amb una afició connectada amb el seu equip, una afició que va
patir moltíssim, com sempre, però que va fer-ho amb orgull pels colors i pel
compromís de l’equip.
No imaginàvem que anava a ser un partit senzill, i abans de començar els
més pragmàtics haurien signat un empat o una derrota honorable que no trencarà la
inaugurada recuperació de l’equip davant els lleons bascos de Valverde. I mira
per on, abans del minut 5 el València va fer pujar el primer gol al marcador
[pot ser el gol de la temporada, obra de Zaza] i tres minuts després el xilé
Orellana va establir el 2-0 al marcador. La grada no donava crèdit i victorejava
feliç els jugadors, particularment els dos nouvinguts en gener, els que amb els
seus gols i el seu joc reforçaven la idea de que aquesta vegada sí, aquesta
vegada la secretaria tècnica ha fet diana amb els fitxatges.
El València havia eixit del vestidor amb la idea de colpejar el Madrid i
les dues primeres vegades que va acostar-se a la porteria de Navas, els primers
dos trets, van significar dos gols. Els de Zidane no donaven crèdit, què estava
passant? Ells que són els líders amb una única derrota en la campanya lliguera es
trobaven dos gols per sota només deu minuts després d’haver començat el partit.
Zaza en punta, amb Orellana per darrere, entre línies, amb Nani per l’esquerra
i Munir per la dreta, amb Enzo i Parejo pel mig camp lluitaven amb ganes no
sols amb la defensa morada castellana, sinó amb un centre del camp de luxe:
Modric, Casemiro i Kroos. Quasi res. I davant la dinamita de Zidane: Cristiano,
Benzema i James, després substituït per Bale. Van posar a prova la defensa dels
de Mestalla: atacant especialment per la banda de Joao Cancelo, però exigint al
màxim a Gayà, Garay i Mangala [magnífic de nou], van posar a prova a Diego
Alves, i el brasiler anit sí, anit va estar com d’ell s’espera, imperial.
Cal veure jugar al Madrid. Va sotmetre a un setge al València, especialment
a la segona part de l’encontre. Al descans els morats havien marxat amb un per
a d’ells esperançador 2-1, mercè un remat de cap de gran qualitat de CR7, a
passe mil·limètric d’eixe excel·lent lateral esquerre que és Marcelo.
Mentre que en la primera part el València va batre’s amb ordre i intel·ligència,
en la segona els seus jugadors van tirar d’orgull, de ganes, d’esforç fins a
exhaurir-se. El Madrid va fer-se l’amo del partit, però la solidaritat i el
desig de vèncer així com el compromís amb la causa va aportar un plus de
capacitat i de benzina per mantindré el marcador inalterable. La grada animava
amb una intensitat que en altres èpoques era l’habitual, però que fa temps
deixà de ser-ho. La lesió de Nani, i els canvis d’Orellana i Zaza van donar entrada
a Soler, Siqueira i Suárez. Els onze homes que quedaven amb la samarreta blanca,
amb Parejo i Enzo traguen forces d’on no en quedaven, i la defensa en la que
novament destacà Mangala, tot i estar la resta a gran nivell, aconseguiren
aguantar el setge ferotge del Madrid. Amb una pressió asfixiant, amb canvis de
joc d’una banda a l’altra, amb penetracions pels laterals, amb pilotes
interiors, enrabiats com estaven els de Madrid veient que el temps passava i no
aconseguien foradar la meta valenciana, els de Voro resistien i el públic els
encoratjava a aguantar fins el final.
Quatre minuts després d’arribar al noranta, amb un darrer córner que va fer
tremolar a molts, l’àrbitre va xiular un final que va resultar apoteòsic. És
molt el que l’afició blanc i negra ha patit a Mestalla, i ja era hora de tindre
una alegria de les grosses. Bona va ser la de diumenge passat, sobre el Bilbao,
però la d’anit, ai, la d’anit havia sigut sobre el Madrid, un Reial Madrid que
bona part dels seguidors valencianistes volen veure perdre si juga contra
qualsevol equip, ja siga d’Espanya, d’Europa o d’un altre sistema solar.
Ara, a pensar en l’Alavés al que cal visitar dissabte. Molt poques hores
per a la recuperació, com va dir Voro en roda de premsa. No cal pensar en res
més que en el proper partit, així que alegria per la victòria contra el Reial
Madrid, però demà a treballar per a intentar sumar tres punts més a
Mendizorroza.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada