El València es va berenar els lleons bascos.

Foto Levante-EMV

La victòria del València, ahir diumenge, contra l'Athletic de Bilbao, ens va sorprendre a tots. Si hi ha algú que hagués pensat, després del ridícul contra l'Eibar i la decepció contra el Betis, que el València anava a guanyar als bilbaïns i, a més, mereixent-ho, li haurien pres fàcilment per boig. Però si en alguna cosa hem insistit em aquest bloc (a més del patetisme de molts partits, clar) és en la irregularitat de l'equip.

Ahir, la moneda es llançà a l'aire i, per sort, va eixir cara. El València va fer un partit molt competitiu, va ser millor que l'Athletic de Bilbao, i va vèncer. És cert que als de Voro els beneficià extraordinàriament la lesió d'Aduriz (aplaudit quan va entrar al camp i quan el va abandonar per l’afició valencianista) quan el seu equip havia fet tots els canvis, però no ho és menys que en eixe moment el València ja guanyava per 2-0 i, repetim, de forma merescuda. A més, en un partit dolent, el València, ni contra 9 jugadors és capaç de fer alguna cosa de trellat. 

L'Athletic començà fort i intens. Ja havia advertit Valverde que un dels seus objectius era colpejar primer. Potser es deu a que coneix un poc al València i a Mestalla i sap què, quan les coses es posen malament, l'afició comença a murmurar (i a xiular, si es dóna el cas) i l'equip visitant ja té gran part de la faena feta. Però el cas és que el València no es va fer enrere, va respondre amb un parell d'aproximacions. Cal tenir en compte que ni Aduriz ni Iñaki Williams van ser titulars (segurament per la càrrega de partits de competició europea); qui sap si les coses haurien estat distintes amb ells des de l'inici al terreny de joc.

El primer esglai el vam patir els aficionats locals, quan Lekue es va quedar sol front a Alves amb una bona diagonal; el porter brasiler, que dóna, certament, mostres d'inseguretat quasi cada partit (sobretot quan ha d'eixir de sota els pals, i amb el baló als peus) va fer una gran parada. Va ser providencial, perquè a la jugada següent, Enzo Pérez i Zaza van furtar un baló en camp rival que arribà al nou jugador xilè del València, el qual va veure l'arribada de Nani, que rematà al primer toc al pal llarg. El primer gol va pujar al marcador, i les coses tenien bon aspecte. Els plans d'Ernesto Valverde s'havien vist frustrats, perquè l'afició estava molt connectada a l'equip.

El València va continuar fent un joc acceptable, pressionant i amb un mig del camp amb molta presència. Enzo va recuperar molts balons, va donar eixida senzilla a l'equip quan tenia l'esfèric i va descongestionar de forma molt intel·ligent el joc en un parell d'ocasions. Gran partit de l'argentí, ben acompanyat per Parejo, que si bé no va estar espectacular (en concret va fer una de les seues -una pèrdua innecessària en camp propi per retindre massa el baló- que va causar una clara ocasió dels "lleons"), sí va tenir un paper essencial en el domini valencianista, especialment en la segona part. Vora la mitja hora de joc, Laporte va ser substituït per Etxeita lesionat.

En eixa fase començarem a veure a Orellana, que va donar mostres de coses que havíem patit en veure'l jugar contra el València. La seua presència a la mitja punta (en una posició que s'havia perdut en aquesta última època) és un perill gairebé constant, i encara més, la seua qualitat i mobilitat fan que quasi sempre estiga disponible per combinar. Però sobretot és precís reconèixer el bon encontre de Simone Zaza, que havia tingut tres partits fluixos però ahir va demostrar per què té bones referències: va lluitar els noranta minuts, recuperant fins i tot diversos balons, va saber combinar quan hagué de fer-ho, va ser una referència a la punta d'atac i va ser capaç de generar ocasions clares. Una d'elles significà el segon gol del València, després d'una gran combinació a un toc que acabà amb una passada de Munir a l'italià què, davant Iraizoz, xutà ras i pegat al pal: a la seua celebració s'hi va veure més ràbia que alegria.

Va ser important que el gol arribà just abans d'anar als vestidors, després d'un parell de jugades d'anada i tornada que feien pensar que un error eixiria molt car.

A la segona part, el València va començar posant un poc de tranquil·litat. No tenia pressa, el marcador era inusualment còmode. Vam veure que les coses podien canviar quan Valverde va fer el que en pòquer seria un "all in", i esgotà els tres canvis al minut 55 posant sobre la gespa a Williams i a Aduriz. Ara bé, l'aposta li va eixir malament: a la segona carrera, Aduriz es va haver de retirar lesionat després de, sembla, una punxada. L'Athletic es va veure amb un jugador i dos gols menys que el València. I ací va començar una mena de rondo gegant per tot el camp, amb els locals moguent el baló i l'equip rival perseguint-lo.

En ocasions el València va semblar pecar d'una certa manca d'ambició, amb combinacions porter-defensa-porter excessives, però realment no es pot dir, ni molt menys, que renunciara a crear perill, sobretot al contracop: l'objectiu era atraure als jugadors de l'Athletic al camp propi i eixir ràpidament, i no es pot dir que no donés resultat. Orellana continuà repartint joc en atac amb molt de criteri; Zaza pugué plantar-se sol davant Iraizoz, però els centrals bascos van estar ràpids. També Nani ho va intentar entrant des de la banda dreta. Munir va ser dels més actius, si bé no es pot dir que tinguera un gran dia: tot i estar sempre oferint-se, sempre passava alguna cosa en els moments decisius que impedia el gol.

La defensa, per la seua banda, va estar raonablement bé. Mangala, que s'està erigint en un dels ídols de la parròquia (per les seues aptituds però també pel seu compromís) va estar imperial. Garay una mica menys, però no va desentonar i va treure el baló amb seguretat. Montoya també jugà bé, i fins i tot Siqueira va tenir una aportació acceptable.

El València només va veure prop el gol rival amb una jugada d'autèntica fantasia d'Iñaki Williams. La veritat és que paga la pena veure la repetició, perquè amb un toc d'esperó va fer-li un barret a Garay dels que l'argentí recordarà durant un temps... Alves, però, tornà a ser decisiu amb una parada molt meritòria al xut creuat del ràpid jugador de l'Athletic. Els visitants van acabar penjant balons a l'àrea amb poca fe i menys criteri, i van ser els locals els qui estigueren més a prop de marcar, especialment amb un xut creuat de Zaza.

Cal assenyalar que la victòria no va servir per fer desaparèixer les crítiques contra la gestió. Els aficionats es recordaren especialment de l'afer Kempes, que no ha vist renovat el seu contracte com a ambaixador del València. Estos tres punts, almenys, donen una mica d'aire a tots, i ens permeten somniar amb un bon partit dimecres vinent contra el totpoderós Reial Madrid. És una quimera, certament, però el que sí que podem dir és que serà determinant quin València es presente front als de Zidane, si el doctor Jekyll o Mr. Hyde. Veurem de quin costat cau la moneda. F.A.