Un punt que ens allunya del barranc [i nosaltres no som Zozulya].

Foto Levante-EMV

El València va aconseguir un empat a Sevilla, al camp del Betis. D’això en parlarem, clar a aquesta crònica. Però, no podem obviar que l’equip andalús, tan popular com és a la seua ciutat, ens ha resultat sempre simpàtic. Tant i més, quan és la bèstia negra dels “palanganes” del Sevilla, eixe club tan desagradable i tan poc estimat per l’afició valencianista.

A parer nostre, allò més preocupant del partit del València amb el Betis a Sevilla no es va veure durant els noranta minuts de joc, sinó abans que l'àrbitre fes el xiulit inicial. Els jugadors de l'equip andalús van eixir al camp amb una samarreta amb la llegenda "Todos somos Zozulya", en recolzament del jugador ucraïnès que ha vist frustrada la seua cessió al Rayo Vallecano perquè una part importantíssima i clarament majoritària de l'afició vallecana (és a dir, no només els Bukaneros) es va oposar fermament a l'operació per l'obert recolzament ideològic i econòmic del futbolista a grups nazis del seu país. Plou sobre banyat al camp del Betis, on s’ha victorejat a un mal tractador com Rubén Castro, cantant consignes contra la seua víctima i insultant-la greument amb càntics de part de l’afició. Una pena lamentable per a un equip que sempre ens ha caigut molt bé.

Cal dir a les coses pel seu nom, així què deixem-ho clar ara que ha esclatat el cas Zozulya: la ideologia nazi no és una ideologia com qualsevol altra, una ideologia a tolerar. No som equidistants, ni relativistes. Qui nega els drets humans i el respecte a altres persones, fins al punt de promoure la violència, a causa de la raça, la religió, la nacionalitat, l'orientació sexual o qualsevol de les circumstàncies que ens defineixen com a persones, no mereix la menor tolerància.

Hem d’afegir que el paper de la premsa i dels grans mitjans espanyols ha estat francament nefast en aquest assumpte, publicant mitges veritats (han arribat a dir que les informacions eren falses, negant evidències palmàries, o que només sectors radicals del Rayo s'oposaven al fitxatge) i opinions perilloses (comparant l’oposició al jugador nazi amb la hipotètica envers un jugador per ser homosexual). Javier Tebas, obert ultradretà de Fuerza Nueva, no ha tardat a mostrar el seu suport i a anunciar accions legals (¿?) contra determinats sectors de l'afició del Rayo. El volem ben lluny, a Tebas. Però el més significatiu ha estat el recolzament de la plantilla del Betis, l'altre dia en roda de premsa i ahir a l'estadi. Quan diuen "Tots som Zozulya", volen dir que tots són nazis? O només que cal que es respecte que un jugador siga promotor de la violència política? No es pot blanquejar el feixisme, no es poden tolerar ni els moviments supremacistes i antidemocràtics ni a qui els recolza, ni ací ni en qualsevol altra part del món. Ja n'hi ha prou. 

Pel que fa al joc, que de futbol ja estem parlant fa estona,  val a dir que el València va fer una altra cara distinta i millor –no era difícil- que la de la setmana passada davant l’Eibar. Més seriós en el centre del camp amb Suárez, Parejo i Orellana, tot i que Ceballos va donar faena a tort i dret, i va mantindré en funcionament la medul·lar del Betis. La defensa, també més consistent però sense deixar de concedir ocasions als andalusos. Rubén Castro va moure’s amb massa facilitats i a punt va estar de donar un disgust a la parròquia blanc i negra. Alves, regular, que darrerament sembla haver entrat en una fase de baixa efectivitat. Ahir va fer una eixida que no era ni a per garrofes, va ser com un passeig temerari que la defensa va saber conjurar amb penes, treballs i una miqueta de sort.

Davant poca cosa, francament. Mina, lluitador com sempre, però Munir i Nani molt, però que molt per sota de les prestacions que d’ells s’esperen. Se suposa que són jugadors que han de generar ocasions i perill, que han de saber buscar-se la vida i –arribat el cas- treure d’on no n’hi ha. Doncs no, ni de bon tros. Orellana no és que aportara massa, que l’home està acabat d’arribar, però va oferir millors sensacions que el portuguès i el xicot que vingué del Barça. Tampoc Zaza, els minuts que va jugar, va elevar-nos les pulsacions. Caldrà tindre paciència amb ell, i esperar a veure què pot oferir, però de moment la sensacions són també decebedores.

L’àrbitre va donar-nos una prova més del poc de  pes del València en instàncies federatives. Va engolir-se un penal en l’àrea bètica que van veure tots els espectadors que hi havia al camp. L’equip que va guanyant la Lliga per penaltys en contra va veure com el col·legiat es menjava una mà clamorosa que va interceptar un remat de Montoya que tenia molt bona pinta. No es tracta de dir que ens va fer perdre el partit –que va acabar amb un resultat ajustat als mèrits de cada equip, si hem de ser sincers- ni de fer-nos els ploricons, però el que està bé, està bé. I l’evidència empírica és que al València el Col·legi d’Àrbitres i la Federació Espanyola de Futbol el prenen pel pito del sereno.

Veurem què passa el diumenge vinent a Mestalla davant l’Athletic Club, i dimecres davant el Madrid. Ara bé, amb arbitratges com els d’ahir la cosa no serà fàcil. De moment esperem que els resultats dels tres cuers acompanyen i que el puntet d’ahir a Sevilla ens allunye un poc més del barranc.