Ridícul i vergonya en Mestalla. On està Peter Lim?

Quina nit més trista la d’anit a Mestalla. Tant va ser de demostrativa que el València és un equip pràcticament en fallida, que els aficionats van anar marxant en silenci des dels inicis de la segona part, quan el seu equip era estomacat, destrossat i humiliat per un equip modest com l’Eibar, que semblava un gran d’Europa, un Bayern de Munich, un Manchester United, o un Barça en la seua millor versió. Ni tan sols quan l’àrbitre va xiular el final van aparèixer més que uns pocs mocadors blancs a la grada; la poca gent que ja quedava en elles estava tan enfonsada com l’esquadra dirigida per Voro, i va marxar cap a casa rossegant una idea que l’entrenador després faria explícita en la roda de premsa: que el descens és una possibilitat real i que és en les mans dels jugadors en les que està evitar-lo.

La d’anit va ser una pallissa de les que fan època, i no sols pel marcador. Pitjor que el lluminós va ser el joc de l’equip. El joc per parlar d’allò que els de casa van intentar fer amb la pilota. Ni Zaza, una referència en punta a la que els seus companys van remetre pilotades sense més criteri que intentar que sonara la flauta per casualitat, i sense que el xicot mostrara la menor capacitat per a buscar-se la vida i generar accions de perill. De fet, en una única ocasió, Zaza va rematar una preciosa pilota servida des de l’esquerra per Gayà, però ni tan sols va trobar porta. Ni Orellana, que a penes va poder passar del mig del camp quan va debutar després del descans, van aconseguir que el València rematara entre els tres pals més que una ocasió.  Precisament amb una vaselina del xilé. Res, anit, pel que fa al futbol, de forment, ni un gra.

Res de futbol pel que respecta al València, perquè l’Eibar, com en tantes altres ocasions passa quan equips dels considerats modestos s’enfronten a aquest València del nostres pecats semblava el Brasil de Pelé. Tots els seus jugadors, sense excepció, semblen virtuosos solistes que conformen una simfònica de campanetes. Calia fregar-se els ulls per a veure els jugadors de Voro córrer sense criteri darrere els bascos, calia constatar com era impossible treure la pilota jugada des de darrere, comprovant una vegada i altra que el teua-meua entre Alves, Mangala i Garay acabava sempre amb una pilotada a seguir sobre Zaza. L’italià no feia una altra cosa que saltar, no massa per cert, per a intentar tocar sense arribar a controlar la pilota i veure com aquesta anava als peus d’un defensor basc. Contràriament, els de Mendilibar eren precisos, contundents, verticals, ferotges, davant un grup de xicots amb la samarreta blanca que donaven la impressió de ser un grup d’aficionats poc avantatjats, i sense massa entusiasme per divertir-se amb el joc.

Les absències d’Enzo, Parejo, Munir i Nani es van fer sentir. El centre del camp valencià clamava al cel. Ni Medrán, ni Soler –expulsat per una acció tan innocent com severament castigada per l’àrbitre- ni encara menys Suárez, van aportar a l’equip més que insolvència i van ser superats durant els 93 minuts pels bascos, que apunt van estar de fer-los una maneta que hauria entrat en la història negra d’un Club propietari de la sala de trofeus de Mestalla, i d’una afició que no mereix aquest maltracte, aquesta inoperància i aquesta desídia que està demostrant el propietari: el senyor Peter Lim.

Pràcticament és impossible salvar a ningú dels jugadors que anit va fer tan immens ridícul sobre la gespa del vell Mestalla. Alves no parà el penalty, ni cap altra pilota complicada dels de Mendilibar. Garay s’havia deixat les ulleres a casa i va mesurar mal en dos o tres ocasions que van recordar l’errada de Mangala a Las Palmas; després va rebre una groga que era la seua dimissió a jugar dissabte vinent a Sevilla, front al Betis. Mangala va ser més guerrer que els seus companys i el vam veure lluitant encoratjat per pilotes molt lluny del seu territori natural, però sense efectivitat. Gayà, junt a Mina, van ser incapaços de controlar les entrades per la seua banda del lateral basc Ander Capa. Montoya va aportar algunes incursions, però va ser tan vulnerable com la resta de la defensa, venuda per un centre del camp del tren de la bruixa, que no espanta ni als més menuts. Pedro León, que sempre demostra gran qualitat a pilota parada ens va tindre amb el cor en un puny tot el partit, sense que ningú el neutralitzara. Del centre del camp ja hem dit el que es pot dir, però és necessari destacar negativament Mario Suárez: qui el va fitxar i per a què? Aquest xicot és una caricatura, un pes mort que no sols no aporta, sinó que resta a la quadrilla. Davant, Mina, mogut com sempre, però poc aprofitable, i Cancelo, ai, Cancelo. El portuguès sembla desaparegut, amb la pólvora banyada des que va filtrar-se l’interés del Barça pels seus favors. De Zaza poc es pot afegir al que ja hem dit.

Conclusió: no, no ens fem il·lusions. Van guanyar-se dos partits i de seguida vam veure com les campanes tocaven a glòria. Doncs no, la realitat és que anit, a Mestalla, les campanes tocaven a mort. I Peter Lim a Singapur, preocupat per la resta dels seus negocis. Els aficionats, mentrimentres, vam acabar de buidar Mestalla rossegant allò tan conegut de vergonya, cavallers, vergonya.