1/31/2017

Massa càstig a Las Palmas

Foto Levante-EMV
La recuperació del València no està assegurada. Las Palmas va guanyar ahir amb claredat als de Voro en un partit sense massa emoció des de l'inici de la segona part. L'equip dóna símptomes de millora, lluita amb dignitat i planta cara en gairebé tot moment, però està molt lluny de ser un equip que sotmeta els seus contrincants, com cabria esperar d'un conjunt que, sobre el paper, vol estar entre els sis o set primers classificats. 


Es podria dir, no obstant això, que alguns jugadors sí que es comportaren com el València d'esta última època ominosa. Parejo va estar particularment indolent (el seu joc i la seua intensitat van deixar molt que desitjar, però si ens fixàrem en les pilotes parades que va posar en joc, el regalaríem al primer equip que s'oferira a pagar-li la fitxa). Alves no va estar especialment encertat (el primer gol, quan el València tenia el partit en una situació relativament còmoda, va ser per un xut en què pugué fer més). Munir va estar més desdibuixat que de costum, i a més, va ser expulsat per dues grogues molt innecessàries. Cancelo va errar moltes passades en una zona (la defensa) molt perillosa, donant lloc a situacions de risc. I Mangala va cometre un error incomprensible que posà punt i final a les possibilitats (en eixe moment, ja escasses) del València en el partit. 



Els de Quique Setién són un equip que juga bé al futbol, que no rifa balons i que, prop de l'àrea rival, trena unes combinacions envejables. Així va començar, dominant el xoc clarament, però amb un València ben plantat en defensa, que tenia certa tranquil·litat (la que donaven, certament, les dues últimes victòries). I tot millorà quan Enzo Pérez va obrir un excel·lent baló en profunditat per a la carrera de Gayà, que després de guanyar l'esquena al lateral local, va veure com Santi Mina entrava pel centre i posà un baló ras que el davanter només hagué d'empentar. Tercer gol del gallec en tres partits. 



La defensa del València va estar seriosa a la primera part, excepte per dues relliscades de Garay que estigueren a punt de donar-nos un disgust. No hi hagué massa ocasions, però el partit no va ser avorrit. Nani no va aparèixer massa, tampoc Munir, i Carlos Soler arribà molt menys que altres dies a l'àrea rival. No es podia dir que el València estiguera fent un gran partit, però estava tranquil. Ara bé, tot acabà quan Jonathan Viera, que per partits com el d'ahir, no tardarà a anar convocat a la Selecció, va treure's un llançament magnífic en l'únic espai que va trobar en pràcticament els primers 45 minuts. El baló entrà pel primer pal, però Alves no arribà, potser per certa negligència. La primera part acabà amb Enzo lesionat i desquiciat per Kevin Prince Boateng, i amb el València desorientat. 



Als pocs minuts de començar el segon període, Munir va veure una targeta per agafar a un rival en carrera. Al minut següent, arribà tard a un baló disputat, de forma que colpejà amb força la cama d'un rival. Segona groga i expulsió al minut 50. Ja temíem que els 40 minuts que faltaven serien un patiment. No obstant això, el patiment i la incertesa per si el València aconseguiria conservar un punt van durar ben poc. Després d'un gran canvi de ritme de Viera, aquest va provocar una falta a uns 25 metres de la porteria. Lemos, un central de qui no teníem massa referències, va fer un llançament senzillament espectacular, i Alves, aquesta vegada diligent, no va poder arribar. 



El València havia de reaccionar, havia d'alçar-se si no volia que el partit s'escapara. Però en eixes arribà una centrada aparentment inofensiva cap a la zona de Mangala, que va fer no sabem ben bé el què (rebutjar el baló, en qualsevol cas, no), de forma que la pilota arribà mansa a Boateng, que només hagué de superar a un Alves totalment vençut. Recomanem veure la repetició, nosaltres no vam saber si Mangala va relliscar, si va mesurar mal, si té algun problema de visió o què, però l'acció va ser tragicòmica. 



En eixe moment, al minut 61, va acabar la competició, i començà un altre partit. Un partit en què el València només intentava demostrar que li quedava certa dignitat i que no anava a deixar-se anar, malgrat el marcador. Va tenir alguna ocasió, l'àrbitre va xiular un fora de joc erroni que va impedir Santi Mina quedar-se sol davant Javi Varas, Zaza va protagonitzar un parell de jugades interessants... Les faltes llançades per Parejo, com ja hem dit, van ser desesperants. Roque Mesa (que ha estat en l'òrbita valencianista) va donar tanta guerra al mig del camp (i tanta llenya), que no costava imaginar-lo, amb eixe bigoti i eixe monyo, com un repentinat falangista d'una sère de Tele5. 



Els tres minuts d'afegit van ser un no res, una prolongació innecessària d'un partit que ja havia oferit tot el que podia oferir. El València va perdre de forma justa, però potser els tres gols en contra van ser excessius per al que es va veure al terreny de joc. La imatge no va ser, ni de ben lluny, tan negativa com la de partits de 2016, però encara queda molt, no es pot confiar en que eixa etapa oscura haja quedat definitivament superada. Dissabte vindrà l'Eibar a Mestalla a posar-ho a prova, i esperem que es veja a un València més centrat, on tots els jugadors posen el mateix interès i intensitat. Si això ocorre, la victòria sembla més que possible. F.A.