Amb Carlos Soler, tot és possible.

Foto Superdeporte

Podem dir ja amb certa seguretat que, si tot continua així, el València ha trobat a la seua major promesa dels últims anys. El jove Carlos Soler, de només dinou anys, ha arribat al primer equip i en qüestió de dos mesos s'ha convertit en el jugador més important de la plantilla. Si ja veníem diguent que del poc que es podia salvar del València en l'última època oscura era el jove recentment incorporat, i si contra l'Espanyol va ser dels més destacats, el que va fer anit a Vila-real ha de servir perquè tothom sàpiga qui és. A l'estadi de La Ceràmica Soler va fer de tot, i tot bé. 

Es reunien en la defensa Garay i Mangala després de ni se sap quant de temps, i la veritat és que el balanç final de la seua actuació és ben positiu. Els dos estigueren intensos, poderosíssims en el joc aeri, ràpids en els creuaments i acceptables en l'eixida de baló. Per fi es veuen resultats als milions pagats. I sí, cal reconèixer que els dos són fitxatges de Jorge Mendes. També Santos i Abdennour, així que encara ens falta prou per convertir-nos en adeptes del representant superstar.  

El partit va començar amb bon joc del València, que va eixir dels vestidors amb ganes de controlar el partit. Des del minut quinze, però, els groguets van espavil·lar i començaren a dominar, sense crear, no obstant això, massa perill. Era un partit acceptable del València, però la victòria no semblava que estiguera a prop (no oblidem que el Vila-real ocupa la sisena posició de la taula i ha passat la major part de la temporada a zona Champions). 

Va ser al minut 30, tanmateix, quan canviaren les coses. Nani, amb una magnífica jugada per banda esquerra, deixà enrere a Jonathan Dos Santos i encarà al defensa, que va retrocedir fins entrar en l'àrea. En eixe moment, el portugués va fer un parell de bicicletes i posà el baló al centre de l'àrea, entre la menuda i el punt de penal, i Carlos Soler, que venia en carrera, col·locà el baló amb un toc subtil d'esquerra al segon pal, lluny d'Asenjo.

El gol va servir per tranquil·litzar als de Voro, que van aprofitar els minuts següents per calmar un poc el partit. El Vila-real, segur, no esperava eixe colp, sobretot perquè en eixe moment estava siguent millor que el València. Poc després, quan encara estava mirant com refer-se'n, arribà el segon tant. 

No hi haurà molts que destaquen la tècnica de Santi Mina, ni la seua aportació al tiqui-taca, ni tan sols el seu xut. Però si cal elegir a algun jugador com a símbol de l'esforç mitjançant el qual el València ha enllaçat dos partits molt respectables, eixe és el gallec. Ja es va buidar contra l'Espanyol, amb premi, i a Vila-real tornà a ocórrer. Un baló pentinat per ell mateix va ser cedit per Víctor Ruiz (defensa titular indiscutible per a Escribà, just al contrari que ací: era discutit fins i tot a la banqueta) a Asenjo, que, entenem, va pensar que Santi Mina va perseguir-lo perquè tothom veiera que s'esforçava, però sense ganes, sense esperances. Estava enganyat: el gallec va anar a per totes, i l'intent de regat d'Asenjo quedà en això, un intent. El davanter va furtar-li el baló, i gol. 

Eixe gol degué ser una vertadera gerra d'aigua freda per als locals. El descans va arribar entre moments de confusió. Tots temíem que al segon temps els d'Escribà eixiren a per totes, a marcar un gol als primers minuts. Res més lluny de la realitat. Entre el minut 45 i el 65 (aproximadament, fins que entrà Samu Castillejo i la seua presència començà a notar-se) es van veure moments del millor València de la temporada. Passades al primer toc, obertures a banda sense haver de mirar abans de passar el baló (confiant en què el receptor està on ha d'estar), possessions llargues, control dels temps, defensa sòlida que aturava qualsevol baló que s'aproximava a l'àrea... Una meravella, la veritat, especialment quan tenim encara fresca a la memòria debacles com la de Pamplona o la de Donosti. 

I si podem destacar a algú, eixe és Carlos Soler. El xic va saber traure el baló des de darrere (i ajudar a Enzo i a la defensa a tal efecte), va alliberar a Parejo i es va associar amb ell exitosament, va conduir quan hagué de fer-ho, va tenir ocasions (una claríssima en què un mal control va fer que disminuiren les seues possibilitats però que, tot i això, només una gran intervenció d'Asenjo evità que el tercer gol pujara al marcador)... A veure quant tarda el Marca en publicar l'interés del Madrid i/o el Barça per ell. 

No obstant això, amb l'entrada de Samu Castillejo les coses van ser distintes. No es pot dir dir que ell sol canviara el partit per complet (també començà a fer-se notar el cansament dels valencianistes, que no van estalviar esforços en cap moment), però la veritat és que també els nostres van patir de valent, inclús per alguns errors inexplicables de Cancelo que van posar la defensa en diversos compromisos. Total, que en una franja d'uns deu minuts, el Vila-real tingué ocasions de tots els colors: un baló al pal, un possible penal (a Pato, encara que es trobava en fora de joc), dues mil centrades a l'àrea -aproximadament, potser és només la impressió que ens va donar-, un parell de balons rebutjats in extremis per la defensa, etc. Al València li durava la possessió un sospir, els jugadors estaven nerviosos. 

Cal dir que també va poder arribar el tercer amb alguns contraatacs (una jugada en què Munir -prou desdibuixat, tot i no fer un mal partit- no va arribar a una passada de la mort de Nani, un parell de xuts del recentment incorporat Zaza...), així que tampoc es pot dir que el València deixara de merèixer la victòria per eixa fase. El gol no va arribar, i per fi, després de més de trenta partits, el València va mantenir la seua porteria a zero. Un altre motiu per a la celebració. 

Aquest és un altre València. És un València en què Parejo juga tranquil, Nani dóna mostres de que té més qualitat que la resta, Mina intimida, Gayá torna a enlluernar i Enzo dóna seguretat al centre del camp. Un València que pressiona, que no deixa jugar al rival, que té una defensa digna de tal nom. Un València que anima a la seua afició a seguir-lo, que mereix el recolzament que fins fa poc li donàvem per inèrcia. La grandesa del futbol també és eixa: que un equip que fa no res espantava el fantasma del descens, en qüestió de dues setmanes pareix capaç de donar alegries a la seua parròquia. I, al capdavant, un jove de dinou anys que donarà molt que parlar. F.A.