... I el València tornà a guanyar.

Foto Levante-EMV

No feia mal oratge per a anar a veure perdre al València. Feia fred, sí, però també sol, i en estos dies una de les poques estones en què es pot estar còmode al carrer és eixa franja entre abans i després de dinar. Els valencianistes convençuts, per tant, teníem menys excuses que altres dies per no anar a animar el nostre equip. Així, el nivell d'assistència no era del tot preocupant. L'organització va prendre algunes mesures per afavorir el recolzament del públic. Alguna era un poc ridícula (com per exemple posar càntics per megafonia), però bé, tota pedra fa paret. 

Segurament no cal dir quines esperances teníem en què el València guanyara, el ridícul dels últims partits ens feia a tots tenir unes expectatives no ja humils, sinó catastròfiques. A l'aliniació, Garay, per fi, a la defensa, acompanyat per Aderllan "quién dijo miedo" Santos. Tornava Gayà a la banda esquerra, i era el primer partit sense Rodrigo. A la primera jugada, Santos ha regalat un còrner amb un rebuig dolent, i ja hem començat a tindre sensacions que ens resultaven familiars. Tanmateix, només era una il·lusió (fundada, per suposat) d'un altre desastre.

Contra tot pronòstic, la primera part de l'encontre ha estat un repàs dels blanc i negres. Tampoc és que ens valga per dir allò de "si jugàreu sempre així, estaríem en Champions, pocavergonyes!", però l'Espanyol ha cedit el baló (esperant muntar, suposem, uns contraatacs que no han arribat) i els de Voro han posat el campament base al camp rival. Les ocasions no han estat nombrosíssimes, però cal destacar la paciència dels jugadors (que, no ho oblidem, estan en hores molt baixes), assegurant les passades, buscant moure el baló per cansar el rival però sense deixar de buscar la porteria. 

I en eixes que encara estàvem pessigant-nos per convéncer-nos que això era real, que el València estava mantinguent un bon nivell de joc durant més de 4 minuts seguits, quan ha tingut lloc la, potser, millor jugada del València en tot l'any. Una combinació ràpida, virtuosa i sorprenent entre les millors botes de l'equip en la frontal de l'àrea ha acabat amb una passada al fons cap a Nani, que ha col·locat un baló ras perquè Montoya, que venia d'iniciar la combinació, rematara a gol. En eixe moment, els comentaris habituals: "àrbitre, xiula ja, que volem anar-nos-en!". Molts hauríem pagat una bona quantitat de diners, perquè encara que el València estava jugant molt millor que el rival, sabíem que patiríem de valent. 

A continuació, el domini s'ha mantingut. La pressió de l'atac valencianista permetia recuperar el baló amb rapidesa. Els davanters (en especial un fantàstic Santi Mina, sobretot pel que fa a eixe aspecte, el de la pressió) forçaven les passades imprecises dels "pericos", i així tot era molt més senzill. Però no només han estat els davanters: es podia veure una certa unió entre els jugadors en la pressió, cosa que no s'ha vist en pràcticament tot l'any. 

Bon partit del mig del camp, amb un Enzo Pérez infinitament millor que els últims dies, seriós al xoc i ràpid i segur en jugar el baló; Parejo, a un nivell acceptable (és a dir, al 30%, aproximadament, del que pot rendir), però que fa que siga imprescindible. Carlos Soler, per últim, ha estat bé: no ha destacat tant com altres partits (segurament perquè la resta de l'equip ha estat millor que habitualment), però és un valor segur, i tè una conducció de baló vigorosa que no abunda en la plantilla. 

Al segon període la cosa ha empitjorat un poc. El control del partit per part del València no ha estat tan ferm com en el primer, i, a més, s'han produït una sèrie de decisions arbitrals consecutives en contra dels locals (quatre targetes grogues en cinc minuts, jugades molt semblants que, si les cometia el València, eren falta, i si les cometia l'Espanyol, no, etc.). Per això, el públic l'ha pres amb el col·legiat. 

El domini ja no era invariablement del València, però cal dir que la intensitat i el compromís dels jugadors ha estat l'adequat en tot moment. Santos i Garay han estat bé al tall en el joc aeri i han solventat amb èxit les incursions dels blanc i blaus. Gayà ha jugat un gran partit, i també Montoya, gol inclós. En un moment donat, la Curva Nord ha començat a reclamar la dimissió de la directiva; part del públic ha criticat amb xiulits eixa consigna, no sabem si perquè hi ha sectors que encara tenen esperances en Peter Lim o perquè pensaven que no era el moment. Esperem que es tracte de la segona opció, perquè si no, malament: deu ser una de les poques idees que compartim amb la Curva. 

En una jugada per banda esquerra, arribant a l'últim quart de partit, l'àrbitre ha xiulat falta. Parejo ha llançat de forma excel·lent, i si bé Diego López ha aconseguit rebutjar (vorejant el "gol fantasma"), Santi Mina, intens com sempre i oportú com quasi mai, ha rematat a gol. Segon gol, eufòria i esperar a que l'equip aguantara. 

Si el partit no ha acabat amb eixe segon gol ha estat per l'estat d'ànim del València, en general, i per eixe gust tan perillós d'encaixar gols en els últims minuts. El València aguantava bé, i ja hi havia alguns que somiàvem amb mantenir la porteria a zero després de ni se sap quant de temps, però el gol ha arribat. Nani ha comés un error greu intentant treure el baló després d'un còrner en contra amb una conducció perillosa. Ha perdut el baló abans, fins i tot, que l'Espanyol desallotjara l'àrea de Diego Alves. Centrada, remat, parada espectacular del porter, i gol de David López al rebuig. 

Era el minut 85, així que no costarà imaginar com hem passat els últims vuit minuts (l'àrbitre n'ha afegit 3). Ha entrat Suárez per Santos -avui Enzo ha ocupat la defensa uns minuts, no sabem si a causa de la polèmica- i Bakkali per un Santi Mina que ha deixat el camp desfondat, però amb una ovació ben sonora. 

Entre canvis i un parell d'errors de l'Espanyol, l'àrbitre ha assenyalat el final, i els valencianistes hem descansat, experimentant una sensació que feia mesos que no sentíem: la satisfacció per la victòria, sí, però també l'orgull per uns jugadors que s'han esforçat, que han estat intensos, que han encertat amb les seues accions i decisions, i que han defensat l'escut com esperem que ho facen més a sovint. F.A.