De nou la mateixa pel·lícula: el València torna a perdre en el descompte.

Foto levante-EMV

S’ha convertit en una maledicció, un càstig cruel que penalitza fonamentalment la manca de tensió, la inconsistència defensiva, la naturalesa depressiva d’un equip que viu hores negres, de les més negres de la seua història. En la temporada actual, els de Mestalla havien perdut punts vitals en el temps de descompte contra Osasuna, Màlaga, Betis i Barça. Ahir va passar a Balaídos.

La pel·lícula ja l’hem vist massa vegades els aficionats: un xicot morenet de nacionalitat danesa, Pione Sisto, va ser l’encarregat d’amargar la nit als de Voro i, de pas, de privar els valencians d’abandonar dignament la Copa després de l’espectacle que va ser la desfeta davant els gallecs la setmana passada a Mestalla, on van perdre per 1 a 4. Sisto, com sempre passa amb cada rival als que s’enfronta el València, va ser un maldecap durant tot el partit. El Celta va decidir que el camí cap a la porta de Jaume era la banda esquerrana del seu atac, i Sisto va passar-se 92 minuts explotant-la, driblant una i altra vegada defensors i generant perill. En la darrera jugada del partit va arrancar de la calç, va enfilar cap a l’àrea traçant una diagonal, deixà arrere Cancelo i li va eixir Parejo. El madrileny, amb desídia, sense ganes, com per imperatiu legal, li va posar la cama maldestre i l’àrbitre va xiular falta. La llançà Sisto i tot i que Jaume va tocar-la, la pilota va entrar dins la xarxa. Era la darrera jugada de l’encontre. Una nova derrota: 2 a 1. 6 a 2 en el global de l’eliminatòria. Roda i volta, una estació més del calvari que vivim des de fa mesos i mesos sense que ningú sàpiga què fer.

Ni els entrenadors, ni els directors esportius, ni els jugadors, ni la presidenta, ni Jorge Mendes, ni Peter Lim fan res per aturar aquesta agonia que ha posat l’equip en una situació tan delicada que l’objectiu de la temporada, el programa màxim, l’aspiració somniada és... no baixar a Segona Divisió.

Quan les coses estan així, la responsabilitat, la culpa, sempre és del màxim mandatari, i en aquest cas eixa persona no és altra que Peter Lim. A què juga aquest senyor que ens observa displicent des de milers i milers de kilòmetres de distància? Què pretén? On vol dur un Club com el València CF? Què té que fer l’afició davant la incapacitat manifesta dels encarregats que l’amo ha posat al front de la Institució?

L’equip evidencia tot un seguit de carències, i no sols de futbolistes. Però, pel que fa aquests, és un axioma que cal reforçar la plantilla de forma contundent. Doncs bé, ja ha passat un terç del temps de vigència d’allò que en diuen el mercat d’hivern i no hem comprat ni una granera. A què estem jugant?

El partit d’anit a Vigo va ser, com ja hem dit, un remake d’un serial de por, d’aquells que et fan viure d’ensurt en ensurt. Els jugadors, com evidencien els seus gestos, així com l’expressió facial de tots ells, viuen en un estat depressiu. Viuen atemorits, desconfiats, tremolosos davant qualsevol equip contrari. El Celta és un bon equip que juga de memòria, amb algunes notables individualitats, i el València va tornar a perdre. Però és que fa uns dies, l’Osasuna, el cuer de la categoria, que no li arriba als gallecs ni al turmell, va aconseguir empatar un partit tot i trobar-se tres vegades per darrere en el marcador. Diumenge vindrà l’Espanyol de Barcelona, i tot Mestalla tremolarà. Des dels jugadors sobre la gespa als espectadors que estan en la grada més alta del camp; tots neguitosos, pessimistes, amb pànic a tornar a perdre la partida.

Ens temem que tornem a veure coses com les que vam viure anit a Balaídos, que ja ens resulten familiars.

L’equip té uns problemes terribles per a treure la pilota jugada des de darrere. És molt difícil que els centrals connecten amb els homes del mig del camp, que haurien de moure al baló amb criteri per a generar perill. És fàcil que els centrals acaben cedint al porter que li pega xumpatadón’palante, com demanava Javier Clemente quan era seleccionador, i la pilota va nou vegades de cada deu a poder dels contraris. A més de la dificultat per treure la pilota, els errors defensius són moneda corrent: ahir el gol de Rossi va ser una prova més, un enorme forat pel centre que li va permetre llançar des de fora de l’àrea i batre Jaume. Finalment, per a no fer un nou rosari de laments, repassem les dues jugades finals en les que, per cert, va intervindre Parejo.

Una pilota solta en el lateral dret, la banda esquerra del Celta, la més perillosa amb diferència, es colpejada per Parejo amb el desig d’allunyar-la. Doncs bé, el baló ix fora de banda sense haver recuperat ni un metre. Li va pegar amb tan poca gana, amb tan poca espenta, que va fer un globus de partit d’infantils. La segona, la darrera del partit, que ja ha estat contada i que va significar la derrota.

Dit això, cal afegir que si no haguera sigut per aquesta darrera acció que va desembocar en el gol de la victòria del Celta, hauríem pogut dir en aquesta crònica que el València havia donat una imatge seriosa i digna, gràcies fonamentalment al jovent que ahir va vestir-se de curt. Sols va destacar Bakkali, tan trompellot com sempre, però voluntariós, desequilibrant i, sobre tot, amb ganes de guanyar-se el jornal. També van destacar els jovenets: Lato, Soler, Jiménez, Medrán... Fede Cartabia, que va fer l’assistència del gol de Vinicius [qui va definir magníficament, per cert], va estar com enfadat, trist, sense ganes ni alegria. Un altre com per a dur-lo a una festa. Va ser, junt amb Parejo, la imatge d’uns homes pansits, espantats, perdedors per defecte.

Molt malament està la situació. El mal rotllo es respira per tot arreu. La roda de premsa de García Pitarch i la resposta del Club han sigut de traca. Ningú se’n fa responsable de res. L'ex-director esportiu culpà a Meriton, però exonerà Jorge Mendes, com si no foren com les dues cares de la mateixa moneda: no s'entèn la compra del València per Peter Lim sense el consell de Jorge Mendes; ni tampoc la gestió que el propietari ha fet de la plantilla, sense l'agent lus, amb un nombre extraordinari de fitxatges de representats seus que, amb algunes excepcions (André Gomes, principalment, que ha estat venut en quant s'ha pogut), han donat un resultat ben poc defensable.  

Inclús de la bronca amb la Curva Nord han eixit espurnes entre els responsables del Club. Per cert, i com a comentari marginal: què passa amb eixe sector del camp? Un punt important de la tensió va procedir de la fixació de 30 anys com a límit per formar part de la Grada Jove. Es pot suposar que la qüestió siga una mica més complexa, però és clar que en alguna xifra cal posar la ratlla. Si els de 30 anys encara són joves, caldrà posar-la en 32, 33, 35... No pensaran emular la cèlebre Joventut Comunista Búlgara, que tenia dirigents de més de 50 anys quan encara existia el Teló d’Acer! Això, per no parlar del comportament d’una part dels membres d’aquell sector, que actuen amb unes formes que han fet que el Club diga que en acusar Pitarch a Videgany estava posant-se en perill la seua integritat física. Què vol dir això? Quin mal rotllo, però quin mal rotllo!!! 

I el diumenge, enmig de la tempesta (declaracions com les de Màrio Suárez, assenyalant a un company per no voler jugar de defensa, evidencien la tensió i la divisió del vestidor), arriba l’Espanyol amb Quique Sánchez Flores al front. Ja veurem què passa, però ja no queden forces ni per ser optimista. De moment, Voro hauria de fer els seus jugadors copiar mil vegades la següent frase: “Els partits, tot i entrar en el temps de descompte, no acaben fins que l’àrbitre xiula el final”. A veure si així amarrem alguns punts, que falta ens fan.