Foto Superdeporte |
L’Alavés va eixir exigit per una afició que sols l’havia vist guanyar dues
vegades a Mendizorroza en tota la temporada [amb sis empats], però tampoc
donava la impressió de ser un grup temible, i les seues accions de perill eren
canalitzades quasi de manera exclusiva per la banda dreta, on sospitaven –no sense
motius- que el València oferia més vulnerabilitat. Tot amb tot, la cosa
inicialment consistia en que Toquero posarà centres sobre l’àrea sense que
Siqueira poguera controlar-lo. Això, i pressionar l’eixida de baló,
particularment quan era Abdenour qui havia de treure la pilota jugada. Quin
patiment d’home! Tot el que te de contundent, i de lluitador, ho té de
maldestre per a eixir amb la pilota en condicions o per a passar-la amb
garanties. Per als de Pellegrino fer-li dos contra un a Siqueira i a Abdenour
era fàcil. Tot amb tot, el València no donava la sensació de nerviosisme d’altres
partits i jugava al tran tran, com si anaren sobrats.
Si les coses darrere n’eren preocupants per als aficionats asseguts davant
el televisor, davant, en atac, Zaza, Munir i Orellana s’havien pres el dia
lliure. Imprecisos fins a la irritació, cap dels tres –especialment el xilé i l’italià-
s’assemblava al que havíem vist dimecres davant els madrilenys. Munir, del que
sempre s’espera que demostre el gran jugador que és, fallava més que una
escopeta de canya. Zaza ni es buscava la vida ni la trobava per accident. I
Orellana, ai Orellana!, ens va donar el disgust del dia en ser expulsat
tontament, en auto-expulsar-se, que és el que realment va fer ja al final de la
partida, quan el marcador era desfavorable i encara esperàvem una carambola de
sort que permetera rescatar un puntet, per allò d’anar sumant.
La segona part va començar sense haver inaugurat el marcador, però els de
Voro semblaven avorrir-se i jugar –és una forma de parlar- sense miqueta de
ganes. La defensa cada vegada, cada atac dels bascos, es descol·locava més. En
una d’eixes, Sobrino rematà lliure de marca davant una defensa apàtica i amb
tots els seus homes fora del lloc. Alvés va fer un paradó que salvà el gol que
ja es cantava.
Tanmateix, cinc minuts després, al 70 de partit, Parejo va treure
magníficament una falta en la frontal de l’àrea basca; el porter dels vitorians
va fer un paradó desviant la pilota, però Soler, el més llest de la seqüència,
va marcar des de l’esquerra del porter, una pilota ben difícil de col·locar
sota les cames de Pacheco. 0-1, la cosa pintava bé, els tres punts eren una
meta possible. Però no; els de Voro no estaven per la labor.
Només 7 minuts després, Ibai Gómez es va repassar a tota la defensa del
València, sense que cap d’ells fora capaç d’impedir que basculara per la ratlla
de l’àrea fins trobar un immens forat des del que va batre Alves de forma inapel·lable.
Set minuts després, amb un València desaparegut sense combatre, el servi Katai
que acabava d’entrar va fer-li la cara roja als defenses de nou, habilitat com
estava per Cancelo que s’havia quedat dos metres per darrere de la ratlla de la
seua defensa. A continuació, Orellana, va fer-se expulsar estúpidament, la qual
cosa penalitza el seu equip de cara al proper partit d’una forma que hauria d’avergonyir-lo.
Total, que del València que derrotà al Madrid, ahir no va quedar més que
Parejo, Soler i poc més. Mario Suárez, una vegada més, obligant-nos a repetir
la pregunta: quin va ser el cervell lluminós que va aconsellar fitxar-lo? Pel
que fa al grup, i de les ganes, l’empenta, la intensitat, l’orgull que vam
veure a Mestalla sols fa uns dies, ni rastre. Què ràpidament s’han esvaït el
somriure i la satisfacció dels aficionats valencianistes. Ha tornat a ser un
equip tan vulgar que amb molt poca cosa el tomben. Quina penitència més agra.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada