Una nova derrota del València. Els de Prandelli també cauen a Donostia.

Foto Levante-EMV

Una vegada més, el València va tornar a decebre els seus aficionats i els va amargar la migdiada com només un equip comatós pot fer. L'afició, tossuda i esforçant-se per mantindré la fe, com cap esperar de qui es guia pels sentiments (i no per la raó i les evidències), encara trobava motius per creure que la reacció era possible. Eixos motius naixen d'una premissa certa, però traïdora: en el futbol pot ocórrer qualsevol cosa. Fins i tot, que un equip en fallida li guanye a un dels que, segons les cròniques especialitzades, juga el millor futbol de la Lliga. Així, de nou, vam seure davant el televisor amb una miqueta de dignitat i esperança. "-A veure si la roda de premsa de Prandelli dóna resultat!", pensàvem. La presència de Fede Cartabia i Aderllan Santos a l'alineació no ajudava. "-Coses més estranyes s'han vist!", ens conjuràvem. 

L'esperança (la falsa esperança, l'esperança irracional, podríem dir) es va vindre avall ben prompte. No va durar gens ni mica. Encara estàvem comentant l'onze inicial quan un córner defensat a l'estil Arbeloa (com si foren cons, com explicava Gerard Piqué en referir-se al madridista) va ser rematat sense cap oposició pel jugador més perillós a baló parat dels locals, William José. No era la primera vegada enguany que el millor rematador rival marcava sense esforç al València, però el més irònic és que eixa tampoc va ser l'última: el segon gol va vindre exactament igual. Córner i remat de William José, lliure de marca i sense haver de saltar.

Havien transcorregut poc més de vint minuts de joc, el València s'havia acostat només una vegada a la porteria de Rulli i tot recordava a les pitjors nits dels últims anys. Servidor recordava, per exemple, la derrota ignominiosa al Vicente Calderón del curs passat: un gran equip deixant en ridícul a un equip mediocre. Ara bé (ací ve la ració irrenunciable de tòpics futbolístics), futbol és futbol, no hi ha rival senzill i qualsevol equip et pot causar molts problemes. I, així, quan ja estàvem fent apostes sobre quants gols encaixaria el València ("-cinc!", "-set!") i quantes setmanes duraria Prandelli a la banqueta, l'italià va moure fitxa. Entrà Mina per Fede Cartabia (que jugà tan malament com acostuma, però tampoc es desvià massa de la mitjana de l'equip), i en el primer baló que tocà, el gallec va provocar un penal. Gol de Parejo. Mina no va fer res més positiu en tot el partit, però ja només amb això va ser dels jugadors més importants per al València.

La primera part acabà amb certa confusió local, perquè discutien el penal i perquè s'havia trencat el que, segons tots els pronòstics, era una vesprada d'allò més tranquil·la.

A la segona part, no obstant això, la superioritat dels d'Eusebio Sacristán va tornar a ser escandalosa. Era dolorós veure com cada jugador rival era superior al seu homòleg valencianista. No només això, sinó que a cada instant es podia apreciar com la Reial funcionava amb una precisió tàctica que cal lloar. Encara que la pressió del València fora ferma (cosa que va ocórrer només en algunes fases del partit), cada jugador pressionat tenia una opció clara per jugar el baló. Carlos Vela, desaparegut en la primera part, va fer acte de presència, i el València va aguantar amb més pena que glòria tot el que va poder, que no va ser poc.

Alves aturà un penal al mateix Vela (una altra vegada, un penal aturat que no serveix per conservar cap punt), i Santos, que havia comès la pena màxima de forma absurda, va treure un baló sota els tres pals de forma quasi miraculosa. El València, no obstant això, necessitava molt més que un miracle o dos per capgirar el marcador. Només Mario Suárez tenia una aportació destacable, amb un parell de bones recuperacions de baló i unes quantes passades encertades. Ara bé, no sembla probable que Lopetegui el cride per la pròxima convocatòria: ser el millor del València ara mateix no significa res.

Costa elegir, en canvi, el pitjor jugador del València ahir. Santos estigué horrible, però si no hagués sigut pel penal, no hauria estat molt pitjor que Abdennour. Cancelo, imprecís i amb regats innecessaris, desbordat per Oyarzábal i per Yuri fins que va ser expulsat. Medrán, absent. Parejo, com si la cosa no anara amb ell (el seu paper en els dos primers gols locals pot servir per fer-se una idea). Rodrigo i Munir, desapareguts. Montoya sí que va tenir algun encert, però tampoc pareix que vaja a vindre el Manchester United a fitxar-lo.

A més, és de destacar que el València fa coses que no fa cap dels seus rivals. Coses negatives, òbviament. Passades senzilles que arriben a peus rivals; colps en llarg que, incomprensiblement, se'n van fora de banda (si vau veure el partit, segurament recordareu un d'Abdennour, en una de les últimes jugades del partit, particularment desesperant); faltes d'intensitat clamoroses; malentesos absurds entre companys d'equip; tretes de banda que invariablement acaben amb pèrdues de possessió; possessions de baló que no duren ni el que tarda el realitzador en llevar la repetició de la jugada en adonar-se que ja està la pilota en joc; i la llista podria continuar... Com que no hi ha rival menut, els partits es juguen fins el minut noranta i totes eixes coses que es diuen, els valencianistes encara manteníem un mínim de fe. Fins i tot després de l'expulsió de Cancelo. Però a l'enèsima pujada de Carlos Vela per banda dreta, ja en temps de descompte, Juanmi rematà una gran centrada amb l'exterior del mexicà. Tres a un, minut 91.

Va tenir gràcia que Bakkali marcara el 3-2 al minut següent aprofitant l'única passada de Parejo que va tenir un poc de mala intenció. Va tenir-la perquè era com si el partit s'esforçara per tal que no perdérem l'esperança, perquè ens hi resistírem. La ferida que el davanter belga va provocar a Rulli va fer que el partit arribara fins el minut 97, però no va haver cap ocasió del València en eixe tram. La Reial, per primera vegada, va intentar perdre una mica de temps esperant el xiulit de l'àrbitre. Això, haver obligat a perdre temps a un equip tan en forma com la Reial Societat, valdria com a premi de consolació si el València no estigués en la posició 17 de la taula (i a veure què fa el Sporting, que no està clar que puga mantenir-la), i hagués jugat mitjanament bé. Però sense eixos pressuposts, no té sentit destacar el haver fet patir una mica a la Reial Societat.

El València continua cavant, com si buscara el nucli del planeta. La capacitat d'este equip per fer el ridícul, per donar facilitats als rivals i per desesperar els seus seguidors, sembla, no té límit. El malson del descens ha aparegut enguany molt més prompte que el curs passat. Potser hem d'acceptar que ja no som seguidors d'"un dels grans equips de la Lliga", sinó d'un equip en fallida que s'ha d'aconformar amb romandre a primera divisió. L'únic que ens queda, pràcticament, és aferrar-nos als sentiments, a eixa irracionalitat de què parlàvem, per poder seure diumenge que ve a veure el nostre equip. Perquè si ens guiàrem per la raó, per les evidències i per les estadístiques, no tornaríem a Mestalla en molt de temps. F.A.