Carlos Soler, una alegria mentre esperem la revolució de Prandelli.

Foto levante-EMV

En una nit freda de dimecres, davant d’un equip com el Leganés i amb el marcador a favor pel partit d’anada, Mestalla oferia un aspecte apagat i desanimat que evidencia el cansament d’una afició que fa mesos i mesos que no es reconeix en el seu equip. La imatge del València va ser l’habitual darrerament: una eixida que sembla prometedora, gran dificultat per a materialitzar les ocasions, una pèrdua progressiva de gas, aparició dels primers dubtes, creixement del rival i a patir... vinga a patir.
 Al minut 11 Rodrigo ja havia tingut quatre ocasions: dues pilotes al pal i dos remats increïblement per dalt del travesser. Quant que li costa a l’home marcar, i mira que corre, lluita i es desmarca bé, però d’encert va curt, més que curt. A la quinta vingué la bona: el jove Medrán li va filtrar un passe interior i Rodrigo rematà, colpeja Errerín, el porter, i la pilota va entrar. L’eliminatòria es posava franca, però no per això l’afició va poder gaudir d’un partit atractiu i tranquil.
 La segona part, una vegada més, tingué menys ritme, més conformisme, més cansament mental, més apatia, més por... Què serà? Als tres minuts de la represa, un xicot veneçolà, Darwin Machís, que ja havia donat per a salar en el primer temps i que seria aplaudit per la grada quan es va retirar lesionat, entrà al recte cap a la porteria de Jaume havent arrancat quasi des del mig camp; i això sense que ningú se’n fera càrrec d’ell. Conclusió, Jaume va rebutjar el seu primer tret, però la pilota queda morta en l’àrea menuda i el tal Machís marcà amb facilitat. Que no, que no és possible deixar la porteria a zero. No n’hi ha manera, i van ja tants partits que cal revisar notes per a saber quants.
 Entrarem en la fase dels dubtes i les pors. Els madrilenys començaren a jugar al futbol de veritat, i el València a patir. Els de Garicano empentaven de valent i el respectable començà a tremolar. El segon gol dels madrilenys estava més prop que el segon del València i l’experiència diu que si els blanc i negres encaixaven el segon la cosa anava a posar-se peluda. Tot ho remataven els rivals, amb penes i treballs s’acostaven a la porta contrària els de casa. En eixos moments difícils, Prandelli va moure la banqueta. Minut 56: va retirar Enzo i va eixir Carlos Soler, un xicot del planter que li va alegrar la nit a l’afició. Va moure’s amb autoritat i sense vergonya, donant-li oxigen al mig del camp i abastint de passes els companys de davant. Fruït del seu joc vingué el segon gol, cert que ja era el minut 88, però així i tot va ser rebut com aigua de maig per la despoblada graderia de Mestalla. L’afició necessita identificar-se amb els seus jugadors, i això exigeix que el planter de Paterna done fruïts per al primer equip. Aquesta és una realitat que Prandelli i Peter Lim haurien de tindre clara.
 Com va declarar després el partit, Jaume Domènech va aborronar-se quan Enzo Pérez va marxar del terreny de joc i li va passar el distintiu de capità de l’equip. Carlos Soler va emocionar-se al ser ovacionat en un camp al que ha anat des de menut a veure jugar el seu València. Gayà va eixir pel lesionat Santi Mina i el València va comptar amb tres jugadors de la terra al camp, cosa que feia molt que no passava. Per cert, caldria que Prandelli explicarà què en pensa del de Pedreguer. ¿És millor posar a Montoya per l’esquerra, perdent la capacitat d’atac de Cancelo per la dreta, mentre Gayà calfa la banqueta? Qui ho entén? L’eliminatòria ha estat superada, però convé no fer-se massa il·lusions. L’equip no és suficientment competitiu i és més que necessària l’anunciada revolució de Prandelli. Ahir destacaren Mangala, Soler i Rodrigo, però la resta de l’equip –tal vegada tret de Medrán i Jaume, que dóna seguretat a la seua defensa i al respectable- va estar per sota de les expectatives. Particularment, Munir al que li van fer faltes i faltes sense que l’àrbitre ho sancionara adequadament. Rafa Mir, una altra aposta pel jovent, va eixir massa tard i a penes va entrar en joc, tot i que va estar voluntariós. Estan posant-se damunt la taula molts noms de jugadors que podrien vindre, i se’ns diu que tots els que ara estan són transferibles. Es quasi segura l’eixida de Parejo, un xicot que –és evident- no se sent a gust a casa nostra. Ja veurem allò que el cos tècnic i la propietat decideixen, però algú hauria d’explicar-los que homes com Domènech, Gayà, Soler i altres perles del planter han de tindre un paper important si és que volen il·lusionar a la parròquia com es mereix.