El València no juga al futbol.

Foto Superdeporte

El VCF no juga al futbol, la qual cosa no vol dir que els seus homes no treballen. L’equip treballa, encara que fràgil, tremolós i vulnerable fins al crit, però el seu únic i obsessiu objectiu és sumar, aconseguir els tres punts en disputa. És comprensible, tots ho entenem, però és un cercle infernal: fan falta bons resultats, victòries, però aquestes no arriben perquè caldria jugar al futbol per a aconseguir-les; és a dir, caldria jugar més amb el cervell que amb les vísceres, caldria no estar sempre a la vora del barranc del pànic i, sobre tot caldria entendre que els contraris sí juguen al futbol. Això és el que va passar ahir durant tota la segona part. Són massa ocasions en les que el València és un equip menor que sembla enfrontar-se al Bayern o el Manchester, quan el contrari és senzillament un equip de la mitja taula espanyola.

Ha de ser molt dur per a un vestuari que es passa la setmana repetint com una lletania allò de que cal mantindré la porteria a zero que li marquen un gol en el primer atac, en el minut 2 del partit. Molt dur.

Amb tot, els xicots de Prandelli van aixecar-se de terra i pocs minuts després, un centre magnífic de Parejo va ser rematat magistralment de cap per Rodrigo. Era l’empat. Després vindria el de Medrán, també de bona factura, que posava els de casa per davant al marcador. Tanmateix, a continuació, especialment després el descans, el València va renunciar a tot, a atacar, a la pilota, a intentar espantar el Màlaga, a marcar el tercer gol. Durant el segon període els de Prandelli es van dedicar a patir i fer patir als aficionats. Tot un immens regal per a un Màlaga que venia en quadre.

El Màlaga atacava i atacava, amo i senyor del partit, i els de Mestalla van anar fent-se cada cop més arrere, cada vegada més menuts. Dos jovenets, Fornals i Ontiveros, valencià el primer, van posar en escac tot un València. El valencià va fer els dos gols, el primer per a emmarcar-lo. El segon va donar-li per a salar a Siqueira, un home que o no és o no està per a acomplir el paper que pertocaria. La banda esquerra va ser inexistent fins que Gayà va substituir-lo, possiblement ja massa tard.

El míster va donar el senyal de que la idea era aguantar, simple i senzillament aguantar el resultat, quan va canviar a Parejo, molt desdibuixat des del descans, per Fede Cartabia. Ai, mare! El xicot no va donar ni una de bones; ni una. Mina, qui va entrar al final per un Munir que estava esgotat, tampoc no aportà res.

Però és que en eixe moment, el malaguista Camacho era el centurió del centre del camp. Pràcticament durant la major part de l’encontre, entre ells i Fornals van vèncer als migcampistes valencians, però en la part final del partit la cosa ja va ser d’escàndol. El Màlaga va forçar tretze córners i N faltes laterals sobre l’àrea d’Alves. En una ocasió van treure tres córners seguits, i en una altra... quatre!!!

La defensa rebutjava de cap sense una mínima potència, i el baló tornava als andalusos. En el millor dels casos, algú pegava un puntilló, i la pilota era arreplegada per la defensa del Màlaga que en cosa de segons estava una altra vegada a l’atac com el 7é de Cavalleria, a les pel·lícules de l’Oest. Els homes del mig del camp de València es van posar durant els minuts finals en la frontal de l’àrea, i la defensa sobre la ratlla de l’àrea menuda. A la graderia es mastegava la tragèdia, però el respectable callava perquè el marcador indicava encara avantatge.

Tot eren nervis i pànic, ningú tenia galons per a posar una mica de calma, per a perdre temps, per a aconseguir que el rellotge decidirà. I va passar el que tenia que passar: Camacho va rebre la pilota escorat a la dreta del seu equip, però lluny de l’àrea; per a la seua sorpresa i per a horror de la graderia ningú li va eixir al pas, ningú ve entendre que no se’l podia deixar centrar sense oposició. Camacho va avançar, va alçar el cap, va veure com estava el pati i li va posar una preciosa pilota al jove Fornals. Era el minut 92.30, i quedava mig minut de partit. Si eixa pilota haguera estat rebutjada, el València hauria sumat els tres punts, però ni Prandelli ni els seus homes van saber com defendre correctament el resultat.

A la grada de Mestalla uns maleïen, altres miraven en silenci el veí del costat, d’altres cridaven d’impotència... Havia començat a ploure. I plovia sobre banyat.