11/30/2016

Una flor no fa primavera, però beneïda siga la d’ahir a Leganés.

Foto Superdeporte
Viu la parròquia valencianista tan mancada d’alegries que la victòria d’ahir en la ciutat del sud madrileny constitueix tot un bàlsam. Són tantes les ferides, les decepcions, les renúncies, que ara la simple idea de passar a vuités de final de la Copa ja és motiu de celebració. No serà Numeradadescoberta qui li’n lleve ni un gram d’il·lusió a ningú, però tot i les bones sensacions de la primera part jugada anit a Butarque, l’equip està lluny de ser confiable, molt especialment per als propis jugadors.


En qualsevol cas, destaquem també les coses positives que vam viure en el partit de Copa. La primera és que Munir ha de ser un fixe en l’onze inicial; la segona que els joves, ahir Medrán i Bakkali, son alternatives molt vàlides si estan convençuts del que poden donar-li a l'equip. L’aportació de Medrán va ser clau, i l’eixida final de Bakkali, tan elèctric i desequilibrant com el desitgem, magnífica. També convé destacar les aportacions a l’atac de Montoya, amb dos centres mil·limètrics que van suposar dos gols: el de Munir, amb molta classe; i el de Medrán, amb un remat impecable de cap. No es possible oblidar a Jaume de les lloances: no res va poder fer en el gol del Leganés, però a més de salvar un gol cantat a un remat a boca de canó, va donar seguretat als seus companys en els balons per dalt.


Problemes? Doncs, uns quants, tot i que sembla que s’ha experimentat alguna millora.


L’equip està, darrerament, regalant mig partit. Va passar davant el Celta, el Granada i, la setmana passada, el Sevilla. Enzo Pérez va dir que eixien com adormits, i així ho semblava. La diferència respecte al partit del Pizjuán va ser que ahir en compte de regalar el primer temps van regalar el segon. Durant els primers 45 minuts, el València va jugar més que bé, inclús amb ràfegues de brillantor. Van retirar-se als vestidors i, en tornar, semblava que la nit els hi havia caigut al damunt i no estan acostumats a gitar-se tard. Perden intensitat, capacitat de pressió i d’intimidació i això ho aprofiten, lògicament, els contraris. Per cert, Prandelli hauria de parlar seriosament amb Mangala: si el València no acabà ahir amb un home menys va ser per que el tècnic italià el va retirar del terreny de joc. Substituït per Santos, el xicot va estar completament perdut. Com Fede Cartabia.


El principal problema, tanmateix, continua sent la fragilitat defensiva. I és la mateixa jugant amb defensa de quatre o de cinc. La línia de tres quarts de l’atac contrari és una franja en la que resulta molt fàcil fer-li mal als blanc i negres, ahir de taronja. El gol del Leganés n’és una prova irrefutable: una pilota perduda en la ratlla de mig camp, el jugador madrileny la posa en la de tres quarts on està Machís, un veneçolà habilidós qui la rep d’esquenes. Tres defenses s’interposen entre ell i Jaume, però el del Leganés fa dues maniobres ràpides, avança a la frontal, se planta davant el d’Almenara i l’afusella. Res de nou. Ja en la primera part el Leganés va perdonar dos gols que s’haurien pogut contar de forma pareguda. La defensa, tots ells en un o altre moment, rebutgen pilotes sense cap potència i, de vegades, cometent errors que se corregeixen quan els jugadors estan en l’edat de cadets. Que això passe amb homes de primer nivell és sagnant.


Una altra qüestió que es necessari millorar és que passa amb les jugades a baló parat. La passivitat i la dificultat per a controlar els serveis de banda és irritant. En els córners, de vegades, no se sap ben bé qui decideix si es treu en curt o se centra sobre l’àrea. Treure’l en curt per a tornar-li el baló a qui l’ha tret provoca fora de joc en el 95 per cent de les ocasions. Cal entrenar eixes coses? Ahir n’hi hagué una ocasió amb Cartabia que va fer pena de veure-la.


En qualsevol cas, no ens posem tiquismiquis. Ahir es va guanyar un partit després de massa derrotes (des d’octubre), així que com dèiem al titular: una flor no fa primavera, però beneïda siga la d’ahir a Leganés.