 |
| Foto Levante-EMV |
El partit de dissabte al Sánchez Pizjuán
va ser un nou calvari per a la maltractada afició valencianista, perplexa i
incrèdula amb la poca o nul.la solvència d’una plantilla de la que s’espera que
siga difícil de batre jugue on jugue. Serà aquesta el darrer mite d’aquells que
no volen veure la dura realitat actual?
Perquè el València és un equip poregós
que tremola davant qualsevol davanter mitjanament inspirat dels equips rivals.
Amb una defensa de cinc: Cancelo, Garay, Abdenour, Mangala i Siqueira s’entenia
que Prandelli volia assegurar mantindré la porta a zero, tot i que pocs confiaven
en Siqueira. Doncs la fermesa defensiva senzillament no va ser. Punt. Ni
fermesa, ni defensiva, ni res de res. I fer jugar Siqueira... va donar el
resultat previsible: va ser superat cada vegada que va tindre un atacant
davant.
El primer temps va ser un regal
dels de Mestalla, i ja hem perdut el compte de tanta magnanimitat. En el segon,
el míster va moure fitxa i l’entrada de Munir va donar aire a l’equip:
pràcticament en la primera pilota que va tocar, l’ex del Barça igualà l’encontre.
El València començà a jugar millor, amb més criteri, però ni Rodrigo ni Nani
van tindre la seua nit. Especialment Rodrigo, fa temps que està demanant a
crits que el Club deixe trenta milions d’euros a la banqueta, però està clar
que no és el jugador que l’equip necessita. En canvi, és lògic deixar a Munir
avorrir-se i passar fred quan és el jugador més determinant de la plantilla?
Misteris. Distint és el que va
passar a l’àrea d’Alves. Això no és cap misteri, és el que veiem partit rere
partit des de fe massa mesos. Un córner, un més, una pilota rebutjada amb la
potència d’un iogurtin va ser rematada a porta per un sevillista des de la
frontal de l’àrea. La pilota passa entre un núvol de cames, ajustada al pal
esquerre d’Alves. Premi gros per als andalusos.
L’entrada de Gayà (què li passava
al principi, per haver de patir Siqueira?), també posà emoció a l’encontre.
Acabaren els de Prandelli amb tres defenses i cinc davanters, però fou el de
Pedreguer el que va tindre a la bota el gol de l’empat en el darrer sospir de l’encontre.
Una parada colossal de Sergio Rico ho va impedir.
L’àrbitre xiulà el final, els
jugadors a la dutxa i després cap a casa, una vegada més amb les butxaques
buides.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada