Les dues cares del València.

Foto Levante-EMV

Fa vint anys, Richard Gere va protagonitzar un thriller judicial anomenat "Les dues cares de la veritat”, en què l'actor encarnava a un advocat defensor d'un xic amb desdoblament de personalitat que havia comés un assassinat sota la influència d'eixa patologia. El xic, a qui donà vida Edward Norton, era molt afable, tímid, poregós... Però quan se'l sotmetia a pressió es transformava en una mena de "Mr. Hyde", malencarat, agressiu i perillós.

Alguns vam recordar eixa pel·lícula després d'acabar el partit front al Granada, un equip molt, molt limitat, cuer de la recentment anomenada Lliga Santander, davant el qual el València només va ser capaç d'empatar a un gol. I la recordàrem perquè el València va donar dues versions molt distintes de si mateix, de l'equip que se suposa que és.

A la primera part, el València va ser un equip amb molt poca intensitat, sense ganes, aparentment, de guanyar el partit. El Granada va donar-li la possessió, va renunciar (quasi completament) a pressionar en atac, i va esperar replegat al seu camp per eixir al contracop. Davant eixa situació, el València degué fer-se il·lusions de guanyar el partit sense despentinar-se. I així jugà, xino-xano, sense idees, amb una suficiència impròpia d'un equip que en 11 jornades havia aconseguit 10 punts.

És difícil explicar, també, la presència d'Enzo Pérez i Mario Suárez com a doble pivot en un partit així, on el València havia de dur la batuta. Directament incomprensible és que Enzo -qui va tindre un partit prou fluix- (inoperant i lent amb el baló als peus, i menys encertat que mai en defensa), jugara els noranta minuts.

En la primera part, només Cancelo i, en menor mesura, Nani, van crear cert perill. Només el primer semblava anar a la velocitat que exigien les circumstàncies. Així, el Granada estava còmode. Només una ocasió de Rodrigo (una vegada més tan voluntariós en la pressió i el desmarcatge com nefast en el remat i la combinació) va poder fer moure's el marcador a favor del València. En canvi, el Granada va aprofitar cada còrner, cada error, cada passada dolenta dels locals, per fer contraatacs. És cert que molts quedaven en no res per errors dels atacants visitants, però d'altres van posar a la grada molt nerviosa. Particularment, un xut de Kravets després de la típica pèrdua inexplicable de Parejo, que esperà que l'àrbitre xiulara falta mentre el davanter rival enfilà Diego Alves amb més mala intenció que Eduardo Inda buscant tweets criticables al perfil d'un polític de Podemos.

El cas de Parejo fou l'exemple fonamental de la metamorfosi del quadre de Prandelli. En la primera part va estar lent, va arriscar quan no devia i no va fer-ho quan devia, i si la graderia no va fer sang amb ell va ser perquè últimament s'ha guanyat cert crèdit. En qualsevol cas, el primer període acabà amb el gol de Carcela: falta mal pensada pel València, contraatac, gol. Molts aficionats locals, fins i tot, van aplaudir l'acció. En eixe moment xiulà l'àrbitre, i xiulà Mestalla.

I al descans, la metamorfosi.

Només va entrar Munir per Montoya (cosa que va fer que Cancelo retrocedira uns metres), i tampoc és que el paper del davanter estiguera siguent massa destacable últimament. Però, qui sap per què, el València va eixir amb una altra cara. Encara no ens havíem adonat de la transformació quan Cancelo va veure l'entrada de Parejo pel carril del 8, picà el baló i, amb la calma que el caracteritza (virtut i alhora defecte del, segurament, jugador més important del València), centrà perquè Nani rematara a gol.

A continuació, els de Prandelli no van donar treva durant uns quinze o vint minuts. El Granada estava prop del col·lapse, i només un parell de fores de joc van impedir que el València es distanciara. Nani va estar prop de marcar amb un gran xut des de la frontal de l'àrea, i Munir va estar especialment actiu fins que l'excés d'esprints consecutius van començar a passar-li factura. Qui no es va "transformar" va ser Rodrigo, malauradament. Sembla imperiosa la necessitat d'un davanter amb gol, la veritat. 

Prandelli llevà a Nani per Bakkali en una altra decisió difícilment explicable (encara que desconeguem si estava lesionat o cansat), i el belga, tot i posar-li ganes, no va saber desequilibrar en pràcticament cap ocasió. En la segona part, el Granada va tenir un parell d'acostaments, només, i el perill existia més en el pensament de l'afició valencianista (que ja hem viscut gols en els últims minuts recentment) que al terreny de joc. A penes va haver-hi contracops dels andalusos, i les recuperacions del València eren ràpides. Parejo va fer una segona part excel·lent, així com Cancelo, Suárez, Mangala i la majoria dels seus companys.

Com temíem, no obstant això, entre lesions, canvis, pèrdues de temps i alguna que altra mala elecció o execució dels atacants locals, el partit va acabar sense que l'empat es desfera, i amb alguns crits que reclamaren alguna dimissió amb timidesa. No es pot dir que Prandelli estiga lliure de tota culpa (sense anar més lluny, acabem d'esmentar dues decisions que, al nostre parer, van ser errònies), però sembla que la crítica anava un poc més amunt. Ara toca repetir totes les frases fetes a què ja estem acostumats: "el València es queda sense marge", "s'escapa el tren de la Lliga", etc., però, una vegada més ho diguem, el que més mal fa no és pensar que no jugarem competició europea, sinó haver de patir estones de vergonya i avorriment com les de la primera part d'ahir, impossibles de compensar amb una segona part, siga com siga aquesta de bona.

A la pel·lícula de Richard Gere (ATENCIÓ: SPOILER), l'advocat acaba aconseguint l'absolució del seu client, però a la colpidora escena final, l'acusat, abans de ser posat en llibertat, deixa veure al protagonista la seua vertadera "cara". Eixe xic tímid i poregós és només una invenció de la seua vertadera personalitat, l'agressiva i perillosa, i tot era una tàctica utilitzada per no ser condemnat. Esperem que l'autèntica cara d'aquest València de Prandelli no siga la de la primera part d'ahir (ni la de la primera part de Riazor), sinó la de la segona (o la del partit del Barça, per exemple). Si no, ens espera una temporada que tindrem moltes dificultats per a oblidar. FA.