11/06/2016

Nova decepció per a Prandelli.... i per a l'afició valencianista.

Foto Levante-EMV
El València de Prandelli no és que no termine de carburar. És que no ha començat a fer-ho, encara. És cert que l’equip té més entitat des que ell se’n va fer càrrec (no li creen tantíssimes ocasions, pareix que juga a alguna cosa, pressiona més i millor, és més intens, entre d’altres), però una i mil vegades ho direm: sense gols ni victòries, això no serveix de res. I, a més, eixes virtuts només es veuen de forma intermitent.

Ahir tocava visitar un camp difícil, Balaídos, en el segon viatge consecutiu a terres gallegues. El del Deportivo era un partit aparentment més senzill i l’empat va costar molt d’aconseguir, així que era suposable, després de l’1-1 a Riazor, una derrota. Però ens resistíem a deixar-nos arrossegar pel pessimisme. Preferíem recordar els mèrits presentats contra el Barça que no el ridícul de la primera part de dilluns passat a A Coruña. Cal dir que el València no va jugar en cap moment tan malament com en eixos primers 45 minuts contra el Depor, però no va ser suficient, i ara les coses estan molt malament.

El quadre valencianista va eixir amb Fede per banda dreta, amb Montoya de lateral esquerre i amb Medrán (per sanció d’Enzo) com a novetats més significatives. Cap dels tres va tenir un paper destacat, ni molt menys, amb esment especial del decebedor Medrán, mereixedor de cert crèdit fa un parell de mesos. A més, Cancelo va jugar de lateral, i el seu paper va ser molt més limitat que com a extrem. La primera part va començar amb una mitja hora de molta pressió, amb constants pèrdues i recuperacions, i en què es va veure un València més combatiu que en èpoques recents. Va ser mitja hora molt avorrida, però almenys els locals no arribaren amb claredat en pràcticament cap ocasió. Només un possible penal sobre Guidetti ens va posar nerviosos, pràcticament. Clos Gómez no xiulà, cosa que si va fer pocs minuts després en una falta més clara en l’àrea del Celta. Parejo no va perdonar, i el quadre de Prandelli, contra pronòstic, es va posar per davant.

Com de costum, els aficionats no vam tindre massa temps de gaudir de la superioritat al marcador. Només deu minuts. Van ser els deu millors minuts per a nosaltres; no perquè foren especialment vistosos, sinó perquè el València estava aguantant a un equip bo i consolidat, fora de casa, i perquè podíem somniar amb mantindre, o inclús ampliar, l’avantatge. Però els deu minuts van ser això, deu. En una jugada aïllada, Roncaglia, un dels jugadors de qui menys ho esperava la defensa visitant, va retallar els dos centrals amb un moviment molt hàbil, i amb un xut en posició complicadíssima col·locà el baló al segon pal. Colp de pal i gol, just abans del descans.

Tocava començar de zero, i es van tornar a succeir algunes fases de tanteig. El Celta va tindre moments de confusió que el València no va saber transformar en gol. Rodrigo (com quasi sempre), Nani (de qui s’ha de dir que perd vora la meitat dels balons que toca) i Parejo van fallar tres  bones ocasions en els deu minuts, ara sí, més vistosos dels blanc i negres. Ara bé, tot s’acabà quan Berizzo va substituir a Radoja, un migcampista que s’havia lesionat, per Marcelo Díaz. No sospitàvem que això canviaria l’encontre radicalment.

En qüestió de cinc minuts, el València va perdre el domini que havia arribat a tindre al mig del camp (sí, sembla que per la lesió del tal Radoja, però cal dir-ho) i, quan encara no ens havíem adonat del que ocorria, arribà la gerra d’aigua freda. Primer un avís en un contracop aïllat, i després una jugada assajada amb centrada del mateix Díaz, van acabar amb les nostres esperances. Guidetti va fer el gol de la victòria gallega.

Prandelli va intentar rectificar amb canvis, però ja era tard. L’equip estava alterat, confós, no va saber reaccionar. Tampoc és que tinguera massa temps, però en els 15 minuts que separaren el segon gol local del final (restant les eternes pèrdues de temps, que ja sabem: mal si les pateix el València, bé si les protagonitza), no va tindre cap ocasió de mèrit. Ni Munir ni Santi Mina van estar ni tan sols a prop de canviar res.

Hi ha motius per a la preocupació. Ja no tenim cap entrenador inexpert a qui culpar, tampoc grans absències determinants (Gayà i Enzo van ser baixa ahir, però és difícil defensar que eixa va ser la causa de les derrotes). En quatre partits, una victòria, un empat i dues derrotes. És un balanç molt decebedor per a qualsevol entrenador, i més si afecta a un equip que ja estava en crisi. Cert és, ja hem dit, que l’esquadra ha millorat alguns aspectes. Però des d’ací al València que, esperem, Prandelli té al seu cap, deu haver-hi una distància considerable. Esperem que sàpiga recórrer-la. F.A.