Una vegada més, i ja hauríem de començar a parlar de tradició al respecte, als aficionats del València ens va tocar, diumenge de matí, torrar-nos com un pollastre dels qui peguen voltes en les cases de menjar per emportar-se. Aquesta vegada, el rival era un dels millors equips de la Lliga i d'Europa (cosa que feia més fàcil vèncer la reticència a passar vora dues hores al sol), i sembla que no hi va haver colps de calor, ni a la grada ni a la gespa. Però, la veritat, es fa prou agre haver de patir més de trenta graus durant tant de temps. El partit, almenys, va ser un digne espectacle, encara que el resultat haja sigut tan negatiu com un 0-2.
Venia l'Atlètic de Madrid de vèncer tot un Bayern de Múnich, amb el desgast que això suposa, però això no va fer que el Cholo presentara un equip de suplents. Els Griezmann, Koke, Gameiro, Gabi, Filipe Luis i companyia venien d'un gran esforç, i qualsevol diria que han acabat el partit amb molta més energia que els de l'equip que avui dirigia Voro. Alguna cosa fara bé l'Atlètic (o mal el València) quan això és tan evident.
En qualsevol cas, el 0 a 2 final s'explica només amb el fet que els matalafers són un equip molt superior al València en tots els aspectes. Defensa, resistència, intensitat, pressió, jugades a baló parat, jugadors desequilibrants, golejadors determinants... Siga quin siga l'element que es compare, l'equip de Mestalla sempre estarà per davall del del Calderón. Per això té cert mèrit que els de Voro foren capaços de crear-los problemes, sobretot al final del partit (quan la capacitat física dels visitants ja no era tan gran), però no es pot dir que la derrota no fora justa. Sobretot perquè hi hagué dos gols de diferència, i no quatre, perquè Diego Alves, el porter que més penals havia parat en la història de la Lliga, va engrandir encara més la seua figura aturant dos penals de forma espectacular (a Griezmann i a Gabi, cadascun en un període, cadascun a un costat).
El València, dins de les seues possibilitats, va fer un partit decent. Després dels 10 minuts de domini de rigor, els de Simeone van aconseguir el control del partit, van estendre la seua pressió per tot el camp i van fer que els locals hagueren de perseguir el baló sense treva durant llargs períodes. Una de les seues millors ocasions va vindre amb un tir de Saúl quan encara el València tenia la seua empenta inicial, però Alves evità el gol. Després no va tindre massa ocasions clares (una de Gameiro i una altra de Griezmann), però la fiabilitat dels matalafers feia que no se'ls veiera massa preocupats: sabien que el gol arribaria, més prompte o més tard. A la vora del descans, el primer penal, amb una jugada discutida: Nani va cometre un error de principiant amb una empenta lleugera a Correa quan anava a rematar. La parada d'Alves, absolutament impressionant, va fer que l'estadi corejara el nom del porter mentre entraven als vestuaris al descans.
Al segon temps les coses van estar més igualades. Els jugadors blanc i negres van fet un bon partit, i quan això ocorre, tot i la inferioritat de què parlàvem abans, no és senzill vèncer-los. Parejo, Enzo i Mario Suárez, bé. La defensa, millor que de costum, encara que falten coses per polir. Rodrigo, voluntariós però amb no massa èxit. Nani i Cancelo, més o menys igual. No obstant això, quan les coses començaven a tindre un millor aspecte per als nostres, va arribar el gol. Acabava d'entrar Torres, que sempre ha de donar-nos un disgust, i el seu tir, rebutjat per Alves, va permetre a Gameiro cedir enrere a Griezmann, que xutà alt i fort: inapel·lable.
El València corria el risc de vindre-se'n avall, sobretot quan, en un altre rebuig a tir de Gameiro, Mario Suárez va tombar a Griezmann de forma prou clara. En aquesta ocasió, Gabi va llançar pitjor que Griezmann, més fluix, i Alves tornà a impedir el gol. En eixos moments va ser quan el València es va vindre amunt de forma clara. Santi Mina, que havia entrat al descans per Cancelo, havia tingut una ocasió dins l'àrea avortada per un defensa quan ja estava quasi davant del porter, però després del segon penal aturat, semblà que el camp es desnivellara cap a la porteria d'Oblak.
L'entrada de Munir no va tindre massa efecte, però sí la de Bakkali, ja vora al minut 80. Després d'un parell de regats sense èxit, una centrada seua va ser rematada per Mangala, que amb problemes físics s'havia quedat a l'atac. La parada d'Oblak no va tindre un mèrit extraordinari, però va ser una oportunitat molt bona, ja al minut 89, per igualar el marcador. Els madrilenys van patir de valent, tot i que feren un molt bon partit. Es veia a Simeone anar d'un lloc a un altre, preocupat, i cada aproximació del València era una possibilitat de fer que les dues parades d'Alves es veieren recompensades amb punts. Un parell d'errors en el temps de descompte van impedir que el València pugués crear alguna ocasió clara més i, en canvi, Gameiro aprofità un baló en llarg per guanyar per velocitat a Enzo Pérez i per cintura a Aderlan Santos i batre a Alves just abans del xiulit final.
Haurem de quedar-nos amb les dues parades antològiques de Diego Alves i amb la sensació que un València en circumstàncies poc propícies ha tingut en un ai! a tot un Atlètic de Madrid (l'Atlètic del Cholo, un dels millors, o el millor, de la història). Amb un entrenador interí i un equip per formar, no es poca cosa.
La pròxima jornada ja estarà Cesare Prandelli, entrenador amb bones referències i que esperem que tinga més èxit que els seus predecessors. Els seu currículum sembla prou més extens, així que hi ha motius per confiar en ell. Benvingut siga, molta sort, i amunt València! F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada