En la pel.lícula Pulp Fiction, Jules i Vincent són dos
pistolers que pateixen allò que podríem dir un “accident de treball”: Vincent
dispara per error sobre un lladre de tres i no res al que portaven en el cotxe.
Calia desfer-se doncs del cadàver i del vehicle i en la seua ajuda acudirà mister
Winston Wolfe, el personatge que en el film interpreta magistralment Harvey
Keitel. Ell es presenta com a mister
Wolfe –senyor Llop-, i assegura els pistolers que si fan exactament allò
que ell els ordene, tot eixirà bé i la cosa haurà quedat en un incident
desagradable. Així és, no sense tensions. En una seqüència posterior, el cotxe i
el cadàver desapareixeran en un desballestament de vehicles i tots –tret del mort,
clar- queden ben satisfets. El senyor Llop ha tornat a demostrar la seua
extraordinària perícia.
Alguna cosa semblant quant al bon
rendiment professional, quant a la seua capacitat per a resoldre situacions
complicades, podem dir de Salvador Gonzàlez, Voro. De sobra està dir que la comparació
entre un delinqüent de ficció com Wolfe i el de l’Alcudia és impossible, absurda,
tret de servir-nos com a llicència literària per a mostrar la nostra admiració
per la seriositat i la tranquil.litat que aporta un home sensat en els moments
difícils. El qui va ser un excel.lent defensa central del València durant els
anys vuitanta i noranta és un home de club, un home assenyat, treballador i
fidel, que ha demostrat en totes les ocasions que ha fet falta que és una
persona a la qual se li pot encomanar el timó en plena galerna.
Després el cessament de Pako
Ayestarán, Voro ha rebut l’encàrrec de dirigir l’equip mentre es contracta un
nou entrenador, i ho ha fet amb dues victòries en dos partits, tot sumant els
primers sis punts en la classificació, després que els de Mestalla hagueren
punxat en els quatre partits anteriors, tot encadenant set derrotes consecutives en comptar els tres
partits finals de la temporada anterior. Així doncs: un enorme i indiscutible mèrit el de
Voro. Indiscutible.
Tant que ja s’han aixecat veus
demanant que ell siga el nou entrenador del València, davant la qual cosa l’home
ha declarat que està a la disposició del Club. També és de veres, i això encara
l’honora més, que ell ha posat el focus de les victòries en els jugadors i ha
fugit d’arrogar-se els mèrits dels resultats, fins a confessar que n’ha fet més
rodes de premsa que entrenaments ha dirigit amb la primera plantilla des que va
rebre l’encàrrec.
Comptat i debatut, reconèixer i
aplaudir el paper de Voro no ens fa caure en l’error de desitjar que es faça
càrrec de la plaça de primer entrenador. En eixe lloc cal un home amb molta experiència
i amb el suficient prestigi per a reconduir una àrea esportiva que va de banda
a banda des de fa massa temps. Cal un home d’un perfil que no és el de Voro, i
eixe és al qui convé exigir-li futbol i resultats. Ja no n’hi ha marge per a
més experiments, per a més apostes absurdes. Si no és un entrenador de primer
nivell, tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra, i de nou farà falta que
vinga Voro a treure les castanyes del foc. Més val que el Club conserve un senyor Llop al que poder telefonar per a
que vinga a arreglar el desastre.
El partit d’ahir a Leganés va ser
paregut als anteriors, tret de la victòria i d’alguns canvis que convé consolidar
i millorar a futur. D’entrada, l’equip, sumats els tres punts davant l’Alavés en
la jornada de dijous passat, va eixir amb una petita dosi de confiança que no havíem
vist en els partits anteriors. L’alineació era raonable, previsible i adequada per
a l’objectiu que es perseguia: sumar, sumar i sumar punts; a ser possible els tres
de la victòria.
Trobarem problemes ja coneguts: és
molt fàcil fer-li ocasió de gol al València; les pilotes aèries són un punt
dèbil de la defensa; Alves s’ho pensa tres o quatre vegades abans d’eixir de
baix dels pals [i quan ix, com ahir en tres ocasions, fa feredat o, inclús, un
penalty incomprensible]; és fàcil trobar l’esquena als centrals; n’hi ha molta
dificultat per a treure la pilota jugada des de porteria, i això fa que es jugue
molt en camp propi, cosa que augmenta les possibilitats de que l’error en un
passe signifique perill. El mig del camp depèn de la inspiració i les ganes de
Parejo, amb tot el que això implica, i els homes de davant tenen problemes per
a connectar amb els migcampistes. Les pilotes llargues d’Alves són, en un
percentatge elevadíssim, controlades per la defensa contrària; fins i tot poden
convertir-se en un atac fulgurant: Alves trau en llarg –ho vam veure ahir- la
pilota és rebutjada de cap i amb força per un defensa del Leganés i la bola li
cau a un davanter castellà a la frontal de l’àrea dels blanc i negres. Caldria
dedicar-li temps al llançament dels córners: Parejo té un percentatge baixíssim
d’èxit en ells.
Ahir, tanmateix, també vam trobar
coses bones. La principal l’aparició de Nani, la seua ambició, el seu bon joc i
la seua combativitat. A més, ell va fer jugar millor tant a Rodrigo com a
Cancelo, que l’acompanyaven en atac. Gayà va pujar poc en la primera part, i
Montoya va perdre la marca en el gol del Leganés. Encara com que Alves va parar
el penalty de manera magistral; una pena que l’home siga tan insegur en les
eixides i en les pilotes penjades sobre l’àrea menuda. Quan va eixir de punys,
més que colpejar la pilota l’empentava, i el gol del Leganés vingué d’un rebuig
d’ell que colpeja Mangala al rostre [i el va fer eixir a la banda], una pilota que hauria
d’haver agafat amb les mans sense problemes. Munir també va aportar coses,
principalment perill i faltes dels contraris que permetien tranquil·litzar el
joc dels de Voro.
En conclusió, que el senyor Llop
ha aportat calma, seriositat i compromís. Només amb això ja han millorat les
prestacions i els números dels valencianistes. Ara, a esperar el nom del qui ha
de fer-se amb el càrrec d’entrenador, tot exigint que esta vegada l’encerten de
debò. A veure si quan diumenge vinent aparega per Mestalla l’Atleti de Madrid
li podem baixar els fums a l’amic Simeone, la qual cosa seria una gran alegria
per a la parròquia valencianista, tan maltractada ella des de fa massa mesos.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada