Una victòria tan necessitada com insatisfactòria.

Foto Levante-EMV

Anit el València va tallar per fi la ratxa nefasta de l'inici de temporada amb una victòria aconseguida de la pitjor manera possible. Amb un auto-gol i un penal in extremis no precisament clamorós  i, el que és més preocupant, amb un futbol patètic que recordava indubtablement al de la temporada passada. Voro continua amb la seua estadística esplendorosa com a entrenador interí de tots els anys, però del partit d'ahir no podrà estar massa orgullós. 

El guió va ser el que acostumem a presenciar. El locals començaren amb certa força, tancant el rival en l'àrea durant uns quants minuts, i amb acostaments a porteria de major o menor intensitat en funció de la inspiració del protagonista de la jugada. El problema és que Rodrigo i Nani no estan massa inspirats, així que tampoc és que l'Alavés es veiera en perill. A més, per banda dreta no es va veure gairebé cap combinació entre Rodrigo i Montoya, i per banda esquerra les coses no anaven molt millor, per la qual cosa es fiava tot als desbordaments individuals. 

Continuant amb el que és habitual, la falta de gols i el desgast per l'esforç dels primers minuts va fer que el València començara a baixar els braços. L'Alavés es va poder relaxar, tancat arrere molt tranquil i eixint a la contra sabedor que cal molt poc per crear-li problemes als, fins anit, cuers de la Lliga. I és que amb la defensa valencianista passa com quan un xiquet de cinc anys agafa un taladre: que transmet molt poca seguretat. Així, cada aproximació visitant es vivia amb esglai, perquè ni Santos ni Mangala intimiden massa. 

El que hauria estat esperable, no obstant això, no va ocórrer. D'acord amb eixe guió habitual, l'Alavés hauria marcat en un contracolp; en canvi, van ser els blanc i negres qui es van avançar: una bona centrada de Gayà (es podria dir que l'única) va ser rematada a gol, en un lapsus, pel central de l'Alavés. La celebració no va ser massa intensa per la mateixa condició d'auto-gol i perquè els primers xiulits ja havien arribat. 

Ara bé, eixa va ser l'única divergència entre el partit d'anit i el que és la tònica general del València (sobretot, del de l'any passat). L'equip estava jugant malament, i en un còrner, just abans del descans, Toquero va tornar a evidenciar la falta d'ofici de la defensa. A San Mamés va ser Aduriz, anit, Toquero. En ambdós casos, els segurament millors rematadors de l'equip rival van poder rematar sense quasi oposició. 

Després del descans, la cosa empitjorà. Empitjorà molt. Medrán, que estava fent un partit prou dolent, va començar a donar llàstima, amb tot un seguit de passades a l'equip rival, conduccions de baló que no anaven enlloc, pèrdues inesperades... Tanmateix, el jove nouvingut encara estava fent un bon partit si se'l comparava amb Parejo. El madrileny va tornar a ser el centre de les crítiques. Ens agrade o no, totes les jugades d'atac del València han de passar per Parejo i, per molt malament que estiga jugant, xiular-li com se li xiulà, des de la meitat de la segona part, cada vegada que tocava el baló, no sembla un revulsiu massa eficaç. No es poden dir coses molt millors d'altres jugadors com Nani o Rodrigo: no van completar pràcticament cap regat, i les seues pèrdues de baló van ser molt nombroses. Tampoc Munir va estar encertat, tot i que va ser dels pocs que va pressionar amb certa intensitat. Santi Mina, qui entrà per Rodrigo, tampoc va tindre la seua nit. 

Amb eixos factors, es pot endevinar el que va ser la segona part. Un espectacle prou patètic, amb un Alavés molt ben tancat enrere, recuperant un fum de balons abans que els de Voro pugueren xafar àrea. Als locals els costava un món enllaçar passades, cada jugador que rebia el baló estava a punt de perdre'l, mentre que les combinacions dels de Pellegrino semblaven molt més senzilles i fluïdes. L'argentí tornava a Mestalla i el seu equip va donar una imatge seriosa, amb un entramat defensiu molt eficaç.

Anit tornaren molts dels fantasmes de la temporada passada (que es pot dir que ja anunciaren el seu retorn a San Mamés). Jugades com eixes passades enrere que acaben amb una pilotada llarga que no va enlloc, intents en solitari de jugadors que volen guanyar el partit ells sols, absència de pla... Tot un despropòsit. Només un remat de cap de Mangala al pal i un xut de Gayà que se n'anà alt van crear un poc de perill. Els visitants no van tenir més que un tir de Deyverson, però cada aproximació posava a l'afició local amb el cor en un puny. 

El que va ser, als postres, determinant, va ser l'entrada de Bakkali per Munir. El 9 no havia estat dels pitjors, però sí havia fet un partit espès. En canvi, Bakkali (segurament, l'avantatge de tenir les cames fresques va ser determinant) va posar una intensitat major que la resta. Les primeres vegades que va encarar no va aconseguir finalitzar la jugada, però quan ja s'acostava el final, una jugada seua, que pareixia haver perdut el perill creat en un principi, va originar un penal que alguns no vam tenir ànims ni de reclamar. L'àrbitre, però, xiulà, i Parejo, que no podia tocar el baló sense rebre el càstig dels aficionats, va assumir l'encàrrec. El seu gol no esborra el seu partit infame, però és de justícia reconèixer que cal tenir valor i temple per llançar eixe penal. 

Des del gol, al minut 87, l'Alavés es va veure sense recursos, i no va haver temps per massa jugades, sobretot perquè els locals van començar a emprar eixes tàctiques que tant irriten quan és l'equip contrari qui les executa: Diego Alves va tardar més d'un minut en traure una falta, Enzo Pérez es va llançar a terra per ser assistit, els recollidors de pilotes es van prendre un descans... Amb cert cinisme, es pot dir que la situació de crisi del València justifica utilitzar eixes mesures desesperades, però un servidor hauria preferit no haver hagut d'aplaudir unes formes d'actuar que fa dos caps de setmana va censurar.

En qualsevol cas, la casella de punts ja no està a zero. Eixa és la millor notícia, perquè la cinquena jornada sense puntuar hauria estat demolidora. Ara bé, es difícil imaginar una victòria menys merescuda, un partit més dolent. Els jugadors donen una imatge molt grisa: ningú fitxaria a cap titular del València si es fixara en el partit d'anit. Només Montoya, Gayà i Enzo Pérez van donar un rendiment acceptable, i això és molt preocupant. 

L'afició valencianista continua patint horrors, i el nou entrenador tindrà molta faena per davant. Faríem bé d'aconformar-nos, els seguidors, amb anar a Mestalla a gaudir una estona, a passar-ho bé, i deixar de mirar a quants punts de la Champions o de l'Europa League estem. Ara per ara, però, estem tan lluny d'una cosa com de l'altra. F.A.